ANTIC POEMA DEDICAT A L’AVI de Imma Solà i Rifer. Revista poètica 1.1

 

Trobant-se bo i passejant,

dos amics, aficionats a dur-se la contrària,

tot fumant-se una gran faria,

hores matarent parlant.

 

I, de tan singular xerrada,

un dels temes que es tractà,

jo li voldria contar,

avui, en la seva diada.

 

El diàleg s’inicià d’aquesta manera:

-Sabries, Pere, dir-me el nombre exactament

i el perquè de tanta gent

en l’operació d’en Cirera?

 

-No siguis exagerat.

D’elements, tant no n’hi havia.

però és clar, tu doble ho veuries

pel vi que havies tastat.

 

-No em plauen les ironies.

I, dòna’t per assabentat

que, temps fa que el vi he deixat

I és per tots els restants dies.

 

Nega, doncs, el disbarat

que ha sortit d’aquesta boca.

Vergonya en gastes tan poca…

Per això, mai te n’ha faltat.

 

-Molt bé, però sense insultar

i no tornis a inquietar-me.

Què caram vols preguntar-me?

Diga-m’ho i anem al gra.

 

-Es ben clar, saber voldria

i sols per curiositat,

de l’exacte quantitat

de subjectes que en el quiròfan hi havia.

 

-Bé, doncs, jo, en aquells instants

des de la sala d’espera,

vaig divisar una infermera,

l’anestesista, el doctor i quatre ajudants.

 

En total, set camarades

sense error, vaig anar comptant.

Però… no m’escoltes, Joan?

En què penses a vegades?

 

-Penso que en això de comptar

tu molt et despistes, Pere.

T’oblides que també hi era

el que havien d’operar.

 

Imma Solà i Rifer