Sento les meves cuixes molles, doll de l’aigua de la
vida
i sofreixo els forts espasmes mentre abraço la
rodonesa del meu ventre.
Obro el meu ésser a una filla
volguda
esperada
desitjada
Estimada
en mi,
dins de mi.
En un oasi de sorra
d’or.
Desitjo fondre’m amb tu.
Et vull arrapada al pit.
Massa aviat, les terribles paraules:
no hi ha batec
Esgarrapada al
cor
preludi de la mort.
Llarg i feixuc el temps d’espera,
suor i fluixos corporals.
Clamor aprimat de la gola enfora,
Mans amoroses recollint la sang inútil .
Ventre buit.
Per ulls, llacs salats,
glaçats.
I et vaig parir.
I et vaig tenir en els meu braços per primera i última
vegada
Eres meva,
meva
meva...
Vas néixer en un silenci esfereïdor.
Plor enyorat.
Estaves tèbia encara
Les dues érem en l’aridesa d’un desert polar.
Les teves manetes en les meves...
Els meus pits que vaig assecar, t’esperaven...
i la robeta
i la cambra acabada de pintar
i el bressol buit
i el teu somriure pintat en un núvol.
Vaig anar cap a casa sense tu.
En el record miratges i miratges.
Petites vides ,fugides,
en altri vives
De bagatge: l’empremta
del teu peu
en la sorra del desert.
Carmina Ferreres
Maig del 2019
Carmina, esgarrifances al llegir aquest escrit, mol ben escrit per cert, que reflexa una de les pitjors situacions que pot viure una mare. Clarament dit i quasibe dibuixat amb la teva manera d'escriure : directe, sense, embuts, gráfica, descriptiva.
ResponderEliminarCarmina, no hay un dolor mayor, pero envuelto en una gran dulzura. Pero es algo que acompaña una vida, porque no hay otra, que seguir amando. Pero ese amor ilumina el mundo.
ResponderEliminarFelicidades por un poema tan exquisito y entrañable,