RECITAL VIRTUAL DE GENER. Joan Margarit .3

 

CUESTA DE ATOCHA

 

Ellos dos van subiendo y nos cruzamos,
en la silla de ruedas,
sentado y encogido, solloza un hombre joven.
El padre, que la empuja,
echa hacia atrás los pies y, para hacer más fuerza,
estira cuanto puede las piernas y los brazos.

Así, encorvado y tenso,
puede vencer apenas la subida.
Sé lo que siente: que se ha hecho
viejo. Por un maldito instante
compadezco a ese padre: un error,
puesto que él todavía tiene a su hijo.

Esbozo una sonrisa mientras van alejándose.
Desde un portal,
una mujer me mira con reproche.
No comprende en qué escena de amor se está metiendo.

 

(Un asombroso invierno)

Rapsoda: Rafael Calero

NO TIRES LAS CARTAS DE AMOR

Ellas no te abandonarán.
El tiempo pasará, se borrará el deseo
-esta flecha de sombra-
y los sensuales rostros, bellos e inteligentes,
se ocultarán en ti, al fondo de un espejo.
Caerán los años. Te cansarán los libros.
Descenderás aún más
e, incluso, perderás la poesía.
El ruido de ciudad en los cristales
acabará por ser tu única música,
y las cartas de amor que habrás guardado
serán tu última literatura.

 

(Aguafuertes)

Rapsoda: Mª  Teresa Català

PROFESSOR BONAVENTURA BASSEGODA

 

El recordo alt i gros,
procaç, sentimental: llavors vostè
era una autoritat en Fonaments Profunds.
Sempre va començar la nostra classe
dient: Senyors, bon dia. Avui
fa tants anys, i tants mesos, i tants dies
que va morir la meva filla.
I solia eixugar-se alguna llàgrima.
Teníem uns vint anys,
però aquell homenàs que vostè era
plorant en plena classe
mai no ens va fer somriure.
Quant fa que ja vostè no compta el temps?
He pensat en vostè i en tots nosaltres
ara que sóc una ombra amarga seva,
perquè la meva filla,
fa dos mesos, tres dies i sis hores
que té en la mort el fonament profund.

 

(Joana)

Rapsoda: Aleix Diz

DE LA SOLEDAT

                                   

Mentre passejo per un mercadillo,

vaig pensant que, en posar el meu fred als versos,

sóc com els arqueòlegs , que busco rescatar

vestigis del passat com si fossin trofeus.

Que em proposo  salvar, posem per cas,

el dia de tardor que et vaig conèixer,

o la meva primera estructura de ferro,

o l’instant que vam veure morir la nostra filla.

A prop del mercadillo, en un solar,Ra

enmig dels plàstics que arrossega el vent,

hi ha un drapaire que buida la seva camioneta

abarrotada de trofeus gastats:

copes, safates amb inscripcions,

figures en actituds retòriques.

M’he aturat davant de tanta sordidesa.

L’home ho va escampant tot al seu voltant.

La vida és feta de metalls innobles

que ja han perdut la seva lluïssor.

Però cap no envelleix

de forma més indigna que els trofeus.

 

(Càlcul d’estructures)

Rapsoda: Ana de la Arena

Mireu i escolteu-ho en YouTube: Joan Margarit