¡Qui m’ho havia de dir
que, quan arribés als 72 anys,
seria avi per primera vegada
i, em fessin tan feliç
d’una rosa tan tendra i suau,
que sempre portaré en el meu cor…!
¡Perquè fa temps que ja ho somiava!
I… semblava que mai calguès arribar
el dia del seu naixement.
Mònica, filla, avui la vida
et somriu. També estàs al costat
d’un home que t’estima
i dessitjo que sempre sigui així.
de ben segur que, quan neixi,
l’estimareu força. I fareu que estimi
perquè aprengui els valors humans.
Aquesta floreta tan especial
que es bellugava el mateix
que, quan el vent fa moure
les belles dunes del desert.
I, de ben segur, que será
una flor molt entrañable,
que li han posat per nom Duna.
Aquest dia ja ha arribat.
Ha estat el 7 de Juliol de 2.018
i ha vist la
llum de la vida
a les 16,47 hores, pesant 2,950 kg.
M’agradaria que, aquest poema
li ensenyares a la Duna
quan sigui més gran,
perquè ella mateixa el pugui llegir.
Us estimo a tots.
L’avi Joan.
Joan Torrijos
07-07-2018
Joan, es entrañable tu poema, es el cariño puro expresado con tu sensibilidad. Será un bebe precioso que no le faltaran amores para cuidarlo. Cuando acaba el poema, yo he sentido ganas de decir: ohhhhhhh.
ResponderEliminarFelicidades amigo.