L'Etern Infant
Ella és allà darrere el vidres,
esclava de la vida.
El carrer li apropa vides:
les dels altres. Ella mira.
Les cordes premen molt fort.
Ja fa anys, ella era jove,
el seu menut no era
un nadó com tots.
Els seus ulls entelats,
ahir molls, freds o roents
miren fora,
perquè, a dins, les parets
són grises, de glaç...
L'infant d'adés ara en té cinquanta
i també mira, però no sap,
no sap que mira.
El món l'espanta.
Ella, al carrer, busca somriures
ell els defuig.
Arrossega la mirada amb ulls foscos,
amagats.
A voltes, la seva cara és l'esquena.
Li agrada mirar
però no vol ser vist.
Fuig.
A ell els afalacs l'enutgen,
el violenten.
D'un rampell es treu la roba,
una i una altra vegada.
Com la serp escup la pell,
ell escup el món.
Aquest món que li és gran,
que ell no entén.
Ella, cansada, amb amor,
el va abillant amb inaudita
comprensió.
Ell és un nen,
el nen etern
vol ignorar el dolor.
La casa plora l'absència:
El brogit de la mainada
d'aquesta mare.
Temps ha, eren una família.
Els anys han escrit la soledat.
Enyorada presència.
Els fills dels fills
són de plomes
de pardal nou nat,
de pa d'àngel.
Que no s'apropin...
a l'home infant!!
Hi ha perill,
qui sap...
Ningú no ha explicat
a aquesta jovenalla
que ell no fa por,
que s'alimenta d'amor
com ho fan les plantes
de l'aire i el sol.
Així la casa resta buida,
petit el seu univers.
Mare i fill,
inseparables com la sorra
i el mar,
guaiten les persones
que sense rostre
arrosseguen la vida
per la vorera contrària a la seva.
I plegats observen:
La lleugera bicicleta,
el nen amb patinet,
el pare amb el vailet a l'esquena,
les tisores de l'esmolet
i la moto, que el silenci esquerda.
Els vianants, en passar, veiem els seus rostres
congelats.
Ens fan perdre un xic l'equilibri.
Només podem seguir
amb la nostra suposada felicitat
si esvaïm la boira,
pretextem un deliri
i ens arronsem d'espatlles.
Carmina, març del 2019
Esta es una historia, que si la escuchas ya no puedes olvidarla. Yo la escuché un día en la bonita voz de Carmina, pero no he olvidado ni una palabra. Ahora la he escuchado, la he leído.
ResponderEliminarMiro desde la calle, veo las miradas de una madre y de un niño grande. Luego entro en la casa, de puntillas sin hacer ruido, sabiendo que soy una intrusa, puedo verles delante de la ventana mirando como se mueve el mundo, ese pequeño rincón del mundo. El cansancio no consigue restar ese cariño de una madre, nunca cesan sus cuidados, nunca disminuye su amor. Veo la casa muy vacía. Los que deberían aportar algo de alegría están flotando entre nubes. Los nuevos pequeños no aportan la chispa de la vida que necesita la casa tan vacía. Pero ese amor lo ocupa todo. También el niño grande envuelve a la madre con su infinito amor.
Un poema que llega al corazón Carmina.
Felicidades.