RECITAL VIRTUAL DE GENER. Joan Margarit .2

 

QUIROMÀNCIA

 

Vivim al fons, tu de les meves mans,

jo de les teves,

amb la mateixa desolació

i les ferides fosques que ens hem fet

amb les mateixes armes.

No cal buscar el passat:   prou avorrida

és ja la vida, i desolada,  i bruta,

per afegir-hi la melancolia.

A vegades necessita

una sortida com el  suïcidi,

un amor impossible o la ruïna.

Així s’arriba als imprecisos límits

de l’edat de la boira on, a la vista,

no hi ha cap costa.

Només queda la línia confusa

de l’illa del tresor.

Llunyana i falsa, l’he buscat,

i demano que em sigui concedit,

en la llum de tardor de la ciutat,

de contemplar-la, encara, una vegada.

 

(Els motius del llop)

Rapsoda: Pep Pol

SER VIEJO

 

Entre las sombras de los gallos
y los perros de patios y corrales
de Sanaüja, se abre un agujero
que se llena con tiempo perdido y lluvia sucia
cuando los niños van hacia la muerte.
Ser viejo es una especie de posguerra.
Sentados a la mesa en la cocina,
limpiando las lentejas
en los anocheceres de brasero,
veo a los que me amaron.
Tan pobres que al final de aquella guerra
tuvieron que vender el miserable
viñedo y aquel frío caserón.
Ser viejo es que la guerra ha terminado.
Es saber dónde están los refugios, hoy inútiles.

 

(Casa de misericordia)

Rapsoda: Encarna Jiménez

CALMA

 

No em costa imaginar que ella ha tornat

com la lluna en la nit.

És un conte infantil. Les fulles grogues

són les paraules que el novembre diu

fins a formar un til·ler que s’il·lumina

entre el verd fosc dels altres arbres.

És la nostra nit clara de tardor

amb la lluna en el conte d’aquest arbre.

Canto la fulla encesa d’or nocturn.

L’última fulla, un testimoni d’ella

en la branca més alta del til·ler.

 

(Misteriosament feliç)

Rapsoda: Carmina Ferreres

GENT A LA PLATJA

 

La dona aparca el cotxe a un carrer vora la sorra.
Baixa i, a poc a poc, treu i desplega
la cadira de rodes. Després, agafa el noi,
l’asseu i li col·loca bé les cames.
S’aparta uns quants cabells que li van a la cara,
i, sentint com li oneja la faldilla,
va empenyent la cadira cap al mar.
Entra a la platja pels taulons de fusta,
però els taulons s’aturen a uns quants metres de l’aigua.
A prop, el socorrista mira el mar.
La dona aixeca el noi: l’agafa
per sota els braços i, d’esquena a l’aigua,
camina arrossegant-lo mentre els peus
van deixant dos solcs tristos en la sorra.
L’ha dut fins a on arriben les onades,
l’ha deixat a la sorra i torna enrere
a buscar el para-sol i la cadira.

Els últims metres. Sempre falten
els maleïts, terribles últims metres.
Són aquests els que et trencaran el cor.
No hi ha amor en la sorra. Ni en el sol.
Ni en els taulons de fusta, ni en els ulls
del socorrista, ni en el mar. L’amor
són aquests últims metres. La seva soledat.

 

(Es perd el senyal)

Rapsoda: Antonio Bizarro

Mireu i escolteu-ho en YouTube: Joan Margarit