FOC D’OCELL
La llibertat és una cantata a la llibertat.
Si es creu, o mana
creure que és més que un cant,
és perquè tan sols no
és un càntic.
La llibertat també ha
de ser una cançó de poble.
La llibertat no és,
just dura el temps en una rosella dels Segadors.
Qui cala foc a l’ocell
del desig és el misteri.
El misteri de l’amor és
el temps,
com el misteri de la
llibertat és el temps que dura el seu cant,
perquè l’amor fet i la
llibertat són el mateix càntic.
El plaer de l’amor fet
és una cantata a l’amor.
No és l’amor. La
llibertat és just un himne a la llibertat.
No és la llibertat.
Veig que no ho creus. Saps per què?
Tu voldries ser lliure,
però que no et passés res,
i res és massa poc,
talment com tot són massa coses...
Poesia completa, 2014 (Cant de l’arc, 1979)
ASCENSIÓ DE LA TERRA
La melodia cega
i esclava de la soca.
La verdor per la línia.
La terra creix i sona.
Quina escala secreta
Té la terra en la soca!
Oh, voluntat d'altura!
La terra cap a glòria!
Destí de la verdor
i de la rel esclava:
Resumir en la mort
totes les hores clares.
Valentia en la llum
en el cim de la flama.
És la darrera treta!
Primavera incendiada.
Cant espiritual, 1953
CANÇONS
I
Des dels ginjoler parlava.
Em mataven les paraules
i el ginjoler ginjolava.
Amic, collim silencis.
Que la cadira d’amor,
que el meu ginjoler no sàpiga
que m’espera l’aigua dormida,
amb una camisa fresca
de mirades de sàlvia.
II
La pena llarga del riu:
No poder mirar enrera,
el brollador primitiu
Saber que la mar l’espera;
i no el fa córrer la mar
sinó aquella aigua primera.
Tan fresc és como la font era.
No és vell el riu si ha arribat.
És l’infant que ve cansat
d’abeurar joncs de ribera.
III
Si et recordava la mar,
blavejaven les olives
dins el teu oliverar.
La llum del mar te cridava.
i un ganivet d’ala freda
dins l’aigua morta brillava.
Al fons de l’aigua dormida
hi lluïa una moneda
amb el teu perfil, ma vida.
Claror d’aquesta font freda!
Oliverar de la mar!
Font de la trista moneda!
IV
Homenatge a R. A.
Si el tamarell és tot
verd
i per la soca té sal,
digau que és la mar sembrada
la veu del tomarinar.
Si plora per colorins
de peixos i de coral,
digau que és la mar sembrada
la veu del tomarinar.
Si en rames la sal torna alta
i el color torna salat,
digau que és la mar sembrada la veu del
tomarinar.
V
En memòria de García Lorca
Ballarí, ballador
si la mar sota una murtra
posava el cap dins les mans,
¿què faries, ballarí?
-Colliria llavors seques
i a dins una botela
les faria sonar.
I si sentissis l’aurora
que va i ve per un palau,
¿què faries, ballarí?
-Colliria flors de plàtan
i pensaria en el cant d’una nau.
I si un dia no ballava
l’aigua dins les teves mans
¿què faries, ballarí?
-Encendria el meu llit
i deixaria els meus peus
a vorera de mar.
Cant espiritual, 1953
DRETS DAVANT LA PORTA
MARINER ABSENT
Pensa en els meus muscles, teus,
entre els romanins del mar,
quan passis entre el bellveure
i l'aufabeguera del corral.
Per escales de sospirs
m'invadeix tota la sal.
Pensa-hi sempre,
quan passis entre el bellveure
i l'aufabeguera del corral.
A la nit crem romaní
per tu i el llit nuvial.
Beu-te l'aire,
quan passis entre el bellveure
i l'aufabeguera del corral.
Entre el coral i l'espiga, 1952
LA PARAULA
Basta dir una paraula:
“pinotell” o “baladre”,
i el món sona més clar
que en claretats de rama.
Quina claror rentada
té el món a dins la boca!
Quina tremolor antiga
oir “ginjoler”, i sentir
la lluminosa distància
entre el color d’una branca
i el seu nom que en mi sona!
La paraula és el món
que surt ungit de la fonda
aurora constant de Déu
dins nosaltres, amants pal.lids.
I som canyes humanes
que sona Déu, sonant-les,
quan parlam. Canyes fràgils,
però plenes de música.
ELS MOTS SÓN EL PAISATGE DESPRÉS DE LA BATALLA
“Una veu plena de nius”
2026 Any Blai Bonet
Centenari del naixement de l’escriptor
[...]
Però un dia, sortí molt —molt!—, de sol,
i em pujaren pel coll eixes paraules:
«Estrella», «ala», «llimonera», «sal»,
«núvol», «fill», «mare», «rosa», «frescor», «aigua».
Oh veu!, oh càntic!
En mossegar-me, Déu deixà saliva
dins la nafra i frescor del seu gran llavi.
I la saliva m’inundà la sang.
I em va néixer una veu plena de nius.
I l’amor em tornà del tamany de la presència de Déu.
I la set em tornà del tamany de la presència de Déu.
I les fonts continuaren el seu broll
del tamany d’un colom.
L’amor, la set, em creixen
alts, alts, com a migdies,
i conserven la ràbia com a pals de sivina.
[...]
Fragment del poema Soledat oberta
Entre el coral i l'espiga, 1952)
BLAI BONET
(1926-1997)
