domingo, 24 de mayo de 2026

Poemas de Mario Obrero

 





Los armónicos han entrado en el fémur de un neandertal
en la forma arbórea del Giraldo de Molina y su bandera agujereada
dos arcillosos seres como un poema en el jardín de los sapos esparteros
su canto o el pasto que comían los niños en mayo
este acorde contemporáneo pide bombillas al vecino
la oreja de tundra riega los fósiles susurrados de una partitura y su músico come albaricoques en la despensa del palacio
así con brillante cuerpo de dios griego sonamos
Manuel de Falla envía un atardecer en Granada y ciclistas submarinos en las escamas del Mediterráneo hacen canciones con brezo y mimbre verde
estridulan ancianas las estrellas en la puerta de sus casas
guardé mi corazón en un enebro
lugar donde horizontalmente nace el sueño o su grito antiguo
esa memoria de patio regado


De Ese ruido ya pájaro (2019)










En la mañana el padre limpia el jardín delantero con su

soplador

mientras suenan en la televisión villancicos

recuerdo cómo los colibríes volaban en las tardes de
agosto y bebían néctar de sus comederos

fue la primera vez en dieciséis años que vi estos pájaros

pequeños como flores rojas floreciendo a las afueras de la
luz

vi docenas de armadillos y mofetas en los arcenes

vi higueras viejas y pelícanos durmiendo dentro de las
ostras

y ahora como dos compañeros en los bosquecillos de la
eternidad escribo con palabras desconocidas que salen
de mi boca como copos de polen

las dejo habitar mis sueños y caminan por la soledad con
una lámpara de aceite de ballena

y el sonido /θr/ y la palabra wood es una batata
dormitando en la tierra

digo estas palabras como un soneto gotea en la piel del
albaricoque

el poeta es alguien que no sabe qué o por qué pero sabe
cómo

el porqué puede ser mi abuela recogiendo limones de su
limonero

puede ser el sueño de una ardilla joven o el sabor de las
frambuesas cálidas

vengo de una tierra con pocos ríos

llamamos ríos a los arroyos y dibujamos océanos en el
interior de las calas

el ganador del show nacional de perros ha sido un
bulldog llamado Thor

de donde vengo no tenemos show nacional de perros
en Acción de Gracias ni rebajas especiales del Día

del Trabajador ni mes de los amantes de la crema de
cacahuete

de donde vengo tenemos marineros que humedecen
sus helechos y madres que recogen ramitas de tojo
después de medianoche

mi alma tiene nuevas hogueras donde voces
innumerables queman sus malvaviscos

ahora soy un poeta de lo desconocido que escribe en una
lengua desconocida

jacinto albahaca percha mimado campanilla

soy el ratón que despierta matas de tomates y viste
mandarinas con plumas naranjas

mis padres me miran como la gente mira charcos en los
caminos

les digo que en las mañanas nubladas veo caballos llorar
sobre las guitarras heladas

digo que estoy lleno de partículas y de caracoles
divagando por mi carne

la calavera de la hortensia recita poemas en latín y todos
los diferentes tipos de mantequilla y las secciones de
cereales de este país discuten el coste de construir una
cabaña en el siglo diecinueve

el jardín delantero está limpio ahora y las macetas
decoradas con pequeños y bonitos saleros

veo ángeles en las llamas del fuego abrazando a sus
novios y cenando en Waffle House

en todas las charcas del condado busco las pavesas de un
poeta que cultivó legumbres

busco las palabras que construyen nidos de cigüeñas en
las tardes lluviosas.

De Peachtree City (2021), premio Loewe a la creación joven.







Todo tiene tantas palabras

tanto dice en sus arrugas

habla todo y murmulla tanto

también lo que no sabe

con tactos los labios andan su destino

el cielo y las almohadas

la raigambre meñique de los sucesos

todo parlotea en alta y baja voz

inconmensurables sus lenguas

invisibles los habitamos.



De Tiempos mágicos (2024)
























domingo, 19 de abril de 2026

Dos poemas de LOS TULIPANES SON DEMASIADO ROJOS, de Teresa Gómez


EQUILIBRISTA

 

Porque una palabra es el sabor

que nuestra lengua tiene de lo eterno,

por eso hablo.

ROSARIO CASTELLANOS

 

Si no te hubiera nombrado
aún estarías oculta, luna,
tras las nubes opacas
que a nadie hubieran permitido
conocer tu luz.

Si jamás hubiera escrito tu nombre, mar,
no serías más que una masa inútil de agua
derramada en el horizonte.

Y tú, soledad, amor, pasión, despecho,
qué serías si yo no hubiera elegido,
con rigor,
una palabra precisa para encontrarte.

Dónde estaríais ahora todas esas emociones
que gustáis de habitar
en las tediosas horas de las noches oscuras.

Anhelada esperanza, qué habría sido de ti.

 


LOS TULIPANES SON DEMASIADO ROJOS

 

The tulips are too red in the first place, they hurt me.

SYLVIA PLATH


Los grillos macho excavan su madriguera
en mi cráneo y afinan su chirrido.
No puedo cortar esas flores que crecen a la orilla del mar.


El océano que tiende su espalda bajo mi ventana ahora es de color naranja
Y el universo es de color naranja
Y la tierra de mis macetas se inflama y es de color naranja.

Lanzan granadas.
No, misiles.
Cientos de niños están heridos.
No, muertos.
No, asesinados.
Las palabras en la cuerda floja ejecutan acrobacias
capaces de provocarte vértigo,
de provocarte náuseas.

Vociferan en todos los idiomas la noticia
“el aire nos hará enfermar”.
No respiro.
Me aturde la cháchara de los cuervos que cuchichean entre los matorrales.
Construyo mi madriguera llorando a lágrima viva.
Hiberno.

No puedo cortar esas flores que crecen a la orilla del mar. 
Creo que son de plástico.
No, de plasma. 
Los girasoles tienen un color desajustado 
y los tulipanes son demasiado rojos.

  

domingo, 5 de abril de 2026

Dos poemes de Clementina Arderiu




El nom



Clementina em dic,
Clementina em deia.

Altre temps jo fui
un xic temorega;
el nom m'era llarg
igual que una queixa
i em punyia el cor
quan les amiguetes,
per fer-me enutjar,
molts cops me'l retreien:
“Quin nom més bonic!
-deia alguna d'elles-,
però no t'escau:
és nom de princesa.”
“Ai, quin nom estrany!”
moltes altres feien;
i jo al fons de tot
sentia l'enveja
dels seus noms tan clars
de Maria o Pepa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.

Però quin any s'enfuig
i un altre any governa.
Aquell nom que abans
féu ma timidesa
i es tornà després
una dolça fressa
sobre el llavi un
-jo mateixa el deia-
ara m'és honor
i m'és meravella.
Cap nom no és tan bell
damunt de la terra
com el que l'amat
em canta a l'orella,
i entra en els recers
de l'ànima meva
i em puja al cervell
i em clou les parpelles.

Del cel de l'amor
tombava una estrella…
Ara el nom em lluu
damunt de la testa.

Clementina em dic,
Clementina em deia.


Cançons i elegies, 1916




Invocació al poetes


Josep Carner, Blai, Rosselló,
Salvador Espriu per valedor,
potser algun altre…
doneu-me un toc en el meu vers,
poseu-hi foc i un dring divers
de com solia.

Darrerament, quan he cantat,
un vent molt àcid m'ha rondat
ben a la vora
i m'ha dreçat tot el cabell
mentre els meus ulls veien vermell:
la boca en cendra.

Ara no vull sinó fugir
que ja presento aquell coixí
on he d'asseure'm!
Vull caminar, vull admirar,
que el món és ple i un Déu hi ha.
Que pugui valdre'm!

L'esquena dreta i tant-se-val:
vull la vellor passar per alt.
Tot el que em resta
ho posaré dins un farcell
petit; només el record d'ell
al bastó em posi.

És folla, riu, dirà la gent.
I tu estaràs, Carles, content,
que així em volies.
Demano un toc, demano un dring,
només pensant en tu ja els tinc:
ja sóc una altra.

Taral•lejant i follejant
donaré encara més d'un cant
al sol i a l'alba.
El meu poeta m'ha valgut,
que no per sempre l'he perdut,
que el tinc a l'ànima.


L'esperança encara, 1969




domingo, 22 de marzo de 2026

DIA MUNDIAL DE LA POESIA, 2026. Blai Bonet, poemes.

 



FOC D’OCELL


La llibertat és una cantata a la llibertat.

Si es creu, o mana creure que és més que un cant,

és perquè tan sols no és un càntic.

La llibertat també ha de ser una cançó de poble.

La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors.

 

Qui cala foc a l’ocell del desig és el misteri.

El misteri de l’amor és el temps,

com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant,

perquè l’amor fet i la llibertat són el mateix càntic.

 

El plaer de l’amor fet és una cantata a l’amor.

No és l’amor. La llibertat és just un himne a la llibertat.

No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què?

Tu voldries ser lliure, però que no et passés res,

i res és massa poc, talment com tot són massa coses...

 

                          Poesia completa, 2014 (Cant de l’arc, 1979)




ASCENSIÓ DE LA TERRA

La melodia cega
i esclava de la soca.
La verdor per la línia.
La terra creix i sona.

Quina escala secreta
Té la terra en la soca!
Oh, voluntat d'altura!
La terra cap a glòria!

Destí de la verdor
i de la rel esclava:
Resumir en la mort
totes les hores clares.

Valentia en la llum
en el cim de la flama.
És la darrera treta!
Primavera incendiada.


         Cant espiritual, 1953



CANÇONS

    I

Des dels ginjoler parlava.
Em mataven les paraules 
i el ginjoler ginjolava.

Amic, collim silencis.
Que la cadira d’amor,
que el meu ginjoler no sàpiga
que m’espera l’aigua dormida,
amb una camisa fresca
de mirades de sàlvia.

    II

La pena llarga del riu:
No poder mirar enrera,
el brollador primitiu

Saber que la mar l’espera;
i no el fa córrer la mar
sinó aquella aigua primera.

Tan fresc és como la font era.
No és vell el riu si ha arribat.
És l’infant que ve cansat
d’abeurar joncs de ribera.

    III

Si et recordava la mar,
blavejaven les olives
dins el teu oliverar.

La llum del mar te cridava.
i un ganivet d’ala freda
dins l’aigua morta brillava.

Al fons de l’aigua dormida
hi lluïa una moneda
amb el teu perfil, ma vida.

Claror d’aquesta font freda!
Oliverar de la mar!
Font de la trista moneda!

    IV
        Homenatge a R. A.

Si el tamarell és tot verd                              
i per la soca té sal,
digau que és la mar sembrada
la veu del tomarinar.

Si plora per colorins
de peixos i de coral,
digau que és la mar sembrada
la veu del tomarinar.

Si en rames la sal torna alta
i el color torna salat,
digau que és la mar sembrada la veu del tomarinar.       

    V
        En memòria de García Lorca

Ballarí, ballador
si la mar sota una murtra
posava el cap dins les mans,
¿què faries, ballarí?
-Colliria llavors seques 
i a dins una botela
les faria sonar.

I si sentissis l’aurora
que va i ve per un palau,
¿què faries, ballarí?
-Colliria flors de plàtan
i pensaria en el cant d’una nau.

I si un dia no ballava
l’aigua dins les teves mans
¿què faries, ballarí?
-Encendria el meu llit
i deixaria els meus peus
a vorera de mar.
  

                Cant espiritual, 1953



DRETS DAVANT LA PORTA


Pitjà el botó esgrogueït del timbre.
Al replà hi havia un callament,
temorec com de greu cosa invisible
en una mena de pietat, no.
No era això. Al silenci del replà,
s'hi sentien, entorn meu i de qui m'hi era
la colla i companyia, unes primes
ombres d'això que anomenem "tendror".
Trigaven a obrir la porta alta,
de llenyam vermell, fosc i enfitat
pel verrim vell, gomós, de les boirades
del port, que era a tocar. Posà una mà,
sense dir res, damunt la meva esquena.
Un espatlló em va estrènyer, allò
de donar-me entenent que coneixia
la casa, la patrona, molts clients.
Sota la pell vaig jo pensar i sentir
que la tendror era un fenomen fondo,
real, originari: aconseguia
que un home es pogués sentir petit
davant l'altra persona i el menava
a agrair sense els llavis que l'Altre
el tractés com a un ésser petit,
perquè la luxúria és la cara contrària de la tendror.




MARINER ABSENT

Pensa en els meus muscles, teus,
entre els romanins del mar,
quan passis entre el bellveure
i l'aufabeguera del corral.

Per escales de sospirs
m'invadeix tota la sal.
Pensa-hi sempre,
quan passis entre el bellveure
i l'aufabeguera del corral.

A la nit crem romaní
per tu i el llit nuvial.
Beu-te l'aire,
quan passis entre el bellveure
i l'aufabeguera del corral.


            Entre el coral i l'espiga, 1952



LA PARAULA

Basta dir una paraula:
“pinotell” o “baladre”,
i el món sona més clar
que en claretats de rama.
Quina claror rentada
té el món a dins la boca!

Quina tremolor antiga
oir “ginjoler”, i sentir
la lluminosa distància
entre el color d’una branca
i el seu nom que en mi sona!

La paraula és el món
que surt ungit de la fonda
aurora constant de Déu
dins nosaltres, amants pal.lids.

I som canyes humanes
que sona Déu, sonant-les,
quan parlam. Canyes fràgils,
però plenes de música.

 

                Cant espiritual, 1953




ELS MOTS SÓN EL PAISATGE DESPRÉS DE LA BATALLA

 

“Una veu plena de nius”

2026 Any Blai Bonet

Centenari del naixement de l’escriptor

 

[...]

Però un dia, sortí molt —molt!—, de sol,

i em pujaren pel coll eixes paraules:

«Estrella», «ala», «llimonera», «sal»,

«núvol», «fill», «mare», «rosa», «frescor», «aigua».

Oh veu!, oh càntic!

En mossegar-me, Déu deixà saliva

dins la nafra i frescor del seu gran llavi.

I la saliva m’inundà la sang.

I em va néixer una veu plena de nius.

I l’amor em tornà del tamany de la presència de Déu.

I la set em tornà del tamany de la presència de Déu.

I les fonts continuaren el seu broll

del tamany d’un colom.

L’amor, la set, em creixen

alts, alts, com a migdies,

i conserven la ràbia com a pals de sivina.

[...]

                    Fragment del poema Soledat oberta

                                Entre el coral i l'espiga, 1952)   

BLAI BONET

(1926-1997)


domingo, 8 de marzo de 2026

En el dia de la dona



 8 DE MARÇ


Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.  

                  Maria Mercé Marçal



viernes, 20 de febrero de 2026

Dos poemas de Alta esquina del aire de Jesús Pico



PARA BRINDAR AL AIRE

 

Brindo por los nombres de las cosas

que las dotan de alma y de sustancia,

las idean, las crean y conforman

con manos de demiurgo o de alfarero

y lengua de poeta.

 

Brindo por la esperanza que asoma

con un rayo de luz en la mirada

entre nubes y ramas que se cruzan

y se mece, alta, desenfangada,

en la esquina del aire.

 

Brindo por los hombres y mujeres

que son igual a mí, aunque distintos,

que ríen y que viven la mañana,

que lloran con las nubes y se acuestan

en jergones de sueños.

 

Brindo por vivir junto a vosotros

a la orilla de un río de palabras,

mientras dibuja el aire

alas y aleros en las duras

esquinas que conforman el cielo.





ALTA ESQUINA DEL AIRE

 

Alta la campana, el humo alto, la palabra.

Abierta al cielo, la tronera sobre la casa.

 

Por donde viene el río, la montaña alta.

Alto el ciprés que el camino marca.

 

De tan profunda, la noche alta,

alto el deseo bajo la sábana.

 

Alta es la vida, el vuelo alto

y la esquina del aire que no alcanzo.

 

En la llanura el hombre desolado

y la muerte a ras de tierra, ¡tan a mano!

Alta esquina del aire (Parnass Edicions), nuevo libro de nuestro compañero Jesús Pico Rebollo, estará en las librerías el próximo mes de marzo.


martes, 10 de febrero de 2026

Tres poemes de Feliu Formosa

 


Tot allò que diem
ha estat dit per un altre.
Ho sabíem de sempre.
A cada pas que fem,
se'ns oblida l'ofici
i cada vers ens sobta,
tot i tenir-lo dintre.
El secret és saber-ho,
talment com quan sentim
des de llocs oposats
el galop dels cavalls
per les rieres seques.
Aleshores cal prémer
(dins la vall plena d'ecos)
el llibre ben obert
contra la pana: un llamp
es clavà al cor cremat
del vidre ..., confirmem.

(De Llibre de les meditacions, 1973)


Faràs dos trucs i t’obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m’hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
Fullejaràs potser Virginia Woolf.
Vindré darrere teu amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tota la tendresa, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem
(durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d’una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.

(Del Cançoner, 1976)

MEDITACIÓ ÚLTIMA

Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema
que no pot ser acomplert. Sóc amic de la idea perduda,
de l'inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m'ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l'enyorança de l'adolescent
que vaig ser quan encara de Mozart ben poc sabia,
sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema.
És difícil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on va cultivar-se aquest gest de la mà
que acarona la pedra esclafada, la terra dels avis,
tot sabent que els desig d'imitar-lo amb paraules ritmades
no seria complert. Sóc amic de la tarda d'hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels meus límits.
Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no té fi.

(De Llibre de les meditacions, 1973)


Poemas de Mario Obrero

  Los armónicos han entrado en el fémur de un neandertal en la forma arbórea del Giraldo de Molina y su bandera agujereada dos arcillosos se...