Dos poemes de Marcel Riera

QUARANTENA

Sense fosses comunes ni el fum de les fogueres,

sense encens als salpassos, queda l’astorament

per l’absència de Déu en la vida diària.



La troca del cervell mesura les distàncies,

palpa l’aire més nítid, la fredor de la llum

i l’espant de la fosca, una altra transparència.



Allò que no té nom treu el cap per l’escletxa

que s’obre entre les hores, i un tel de pols molt fina

sura com un estor sobre totes les coses.



I en l’hora desolada dels mercats i les places,

de l’estàtica espera d’una bondat que curi,

voldríem que el demà esdevingués benigne.



Com un mirall fet miques, el neguit ens acara

amb nosaltres mateixos davant de tot allò

que havíem oblidat i el silenci que ens gronxa.



Posats a la balança el pes del que teníem

i el llast de la incertesa, ara només ens queda

l’esquerpa consciència de saber que això és viure.

Pres de Poetes sota pressió (maig, 2020)

La fi del Noucentisme

Encara crema amb flama imperceptible el foc
que cisellà les formes amb cura i delectança,
també amb contenció, que enllustrà les paraules
fins a fer-les brillar com mai des de l’edat
mitjana: verbs maragda, versos fins d’ametista
pinzellades al cor de paisatges nostrats.

Com els amors perduts que un dia, amb desesper,
es troben a faltar i ja no hi som a temps,
la glòria del passat perdura dèbilment
en hàbits adquirits, ranera de paraules.
Els hereus dels hereus ignoren el llegat,
ignoren fins i tot que són hereus escampats.

Un fil quasi invisible s’enlaira cap el cel
dels desitjos perduts. El caliu s’extingueix,
l’au fènix no reneix, el perdigó arrossega
les plomes carn endins. Supervivents, les obres
ens contemplen, perdudes claredat i mesura.
Ha arribat finalment la fi del noucentisme.

 L’edat del coure (2008)

Marcel Riera (Badalona, 1956)