L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor", i "bones
tardes".
La gent se l’estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
féia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor , d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer , es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores que havia complert els catorze
anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes."
Miquel Martí i Pol "La fàbrica" (1959)
