L’Elionor. MIQUEL MARTÍ I POL

 

L’Elionor tenia

catorze anys i tres hores

quan va posar-se a treballar.

Aquestes coses queden

enregistrades a la sang per sempre.

Duia trenes encara

i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".

La gent se l’estimava,

l’Elionor, tan tendra,

i ella cantava mentre

féia córrer l’escombra.

Els anys, però, a dins la fàbrica

es dilueixen en l’opaca

grisor de les finestres,

i al cap de poc l’Elionor no hauria

pas sabut dir d’on li venien les ganes de plorar

ni aquella irreprimible

sensació de solitud.

Les dones deien que el que li passava

era que es feia gran i que aquells mals

es curaven casant-se i tenint criatures.

L’Elionor , d’acord amb la molt sàvia

predicció de les dones,

va créixer , es va casar i va tenir fills.

El gran, que era una noia,

feia tot just tres hores que havia complert els catorze anys

quan va posar-se a treballar.

Encara duia trenes

i deia: "sí, senyor", i "bones tardes."

Miquel Martí i Pol "La fàbrica" (1959)

Imatge de dalt: "La niña obrera", Joan Planella i Rodríguez, 1889

                          Museu d'Historia de Catalunya

Recital de març. Josep Boltaina

DIARI ÍNTIM

 

Tornes a ser si fa no fa on eres;

una mica més vell, és clar, més circumspecte

i sobretot més carregat d’espatlles.

L’esquelet resisteix. I tu? Mantens

la teva integritat? Ets capaç de somriure?

Dialogues com sempre amb la teva ombra?

No es pot pas dir, sincerament, que t’hagis

perdut gran cosa, però sempre dol

mirar en darrera i veure un buit que xucla

la vida que vivim. Tu encara creus

en quatre -quatre!- idees i no has ben

Perdut la confiança. Tanmateix,

és fatigós nedar contra corrent

sobretot quan constates, desesmat,

que tant d’esforç no t’ha allunyat a penes

del lloc que havies assolit; maldaves

per sortir del gran pou i ara resulta

que si no toques fons ben poc se’n falta.

Et recomanaria paciència

si no fossis tan vell, però si ho ets

-i això no es cura-, mentre l’esquelet

et vagi fent fermança pren partit

pel rigor i converteix-te en una mena

d’acusador privat de tu mateix

que mai no et deixi en pau. De circumspecte

cal que en siguis, i molt, fora del clos

del pensament, però aprofita tota

l’energia per convertir en combat

contra aquest altre tu que t’inquieta

i t’acompanya, idees, sentiments,

tot el bagatge fosc de la memòria

i el poc o molt que hagis pogut aprendre

vivint, i preguntant, i coneixent.

Si saps fer-ho, la teva solitud

no perdrà mai el tremp de l’esperança

i et sentiràs, ulls clucs, ple de claror,

i  vacil·lant i feble, ple de vida;

si saps fer-ho, misteriosament

el tornaveu de les teves preguntes

esdevindrà, subtil i reptador,

l’eco secret i greu dels vells oracles.

 

Miquel Martí Pol  (Un hivern plàcid, 1991-1993)

Rapsode: Josep Boltaina

ESCOLTA-HO AQUÍ