VISITES D’OBRA
Durant tants anys he començat
el dia
en l’ordenat desordre de les obres.
Davant de casa en comencen una.
La contemplo amb freqüència,
recordo com s’anava fent de dia
entremig de l’estrèpit
dels discos en tallar planxes d’acer
i el so ultratjant que té el martell mecànic.
Perforar i trencar per construir:
aquesta música contemporània
de la destrucció justificada.
Després de la visita
buscava un bar on estar sol, salvat
del soroll però dintre del soroll,
amb l’àngel gris d’una estructura als vidres.
El cel de formigó en els suburbis,
humit, sempre endurint-se, tot el ferro
rovellat, laboral, una tendresa
que sento encara quan pedrega el temps
als vidres de la meva intimitat.
La vida acaba com comencen les obres:
perforar i trencar per construir.
Una destrucció justificada.
(Es perd el senyal)
Rapsode: Joan Balart
VINC D’ALLÍ
Visc en ciutats amb edificis
alts,
inclinats, al biaix i que exhibeixen,
sumptuosos, la força del perill
i de la insensatesa.
Titani i vidre reflectint els núvols.
Però la vida són també bastides,
uns humils esquelets per anar amunt.
Com un traïdor de Shakespeare, l’opulència
planeja sempre un crim.
I jo sóc una carta mal escrita
pels qui van obrir pas a l’aigua fins als horts.
Vinc d’allí. El que hi hagi en mi de noble
no pot venir d’enlloc més que de la pobresa.
La que amb humilitat treu la bastida
d’uns murs ben rectes, verticals i clàssics.
La que amb l’aixada va apartar la terra.
L’he coneguda. Sé què és.
Mai no la confondré amb tot allò
que hi ha de miserable en l’opulència.
(Des d’on tornar a estimar)
Rapsode: Josep Boltaina
L’OMBRA DE L’ALTRE MAR
(fragment)
Onsevulga que siguis, les
paraules
recordaran la mar si hi ha
memòria.
Recordaran aquests ponents que
esclaten
a la muralla blava de la
tarda.
Recordaran aquest taüt de sol
a la plaça oblidada del
migdia.
Recordaran lladrucs llunyans.
Res mai no oscarà el fil
d'aquest silenci
i arreu trobaràs l'illa si
llampurna
claror de nit d'estiu ens els
teus ulls.
No oblidis que on tu vagis
trobaràs
un port en una mar on tot fa
cap.
I que hi ha unes drassanes on
fa temps
es basteix un vaixell amb el
teu nom.
Onsevulga que sigui el port on
moris
en altre mar recorda't d'aquest
mar.
Rapsode: Luis Arranz
EL SAQUEIG
D’infant em van voler arrencar
la llengua
que l’àvia em parlava
quan tornàvem del camp al final de la tarda.
Com les pedres, les flors, la soledat,
arreu ens acompanyen les paraules.
Mutilades i tot,
han acabat dient el que havien de dir.
Encara deu haver-hi, entre esbarzers,
aquella é tancada de Lleida que vaig perdre.
Haver salvat la llengua m’ha deixat
a mercè d’una gent que era la meva.
Rapsode: Maria Teresa Castellví
Mireu i escolteu-ho en YouTube: Joan Margarit
