QUIROMÀNCIA
Vivim al fons, tu de les meves
mans,
jo de les teves,
amb la mateixa desolació
i les ferides fosques que ens
hem fet
amb les mateixes armes.
No cal buscar el passat: prou avorrida
és ja la vida, i desolada, i bruta,
per afegir-hi la melancolia.
A vegades necessita
una sortida com el suïcidi,
un amor impossible o la ruïna.
Així s’arriba als imprecisos
límits
de l’edat de la boira on, a la
vista,
no hi ha cap costa.
Només queda la línia confusa
de l’illa del tresor.
Llunyana i falsa, l’he buscat,
i demano que em sigui
concedit,
en la llum de tardor de la
ciutat,
de contemplar-la, encara, una
vegada.
(Els motius del llop)
Rapsoda: Pep Pol
SER VIEJO
Entre las sombras de los
gallos
y los perros de patios y corrales
de Sanaüja, se abre un agujero
que se llena con tiempo perdido y lluvia sucia
cuando los niños van hacia la muerte.
Ser viejo es una especie de posguerra.
Sentados a la mesa en la cocina,
limpiando las lentejas
en los anocheceres de brasero,
veo a los que me amaron.
Tan pobres que al final de aquella guerra
tuvieron que vender el miserable
viñedo y aquel frío caserón.
Ser viejo es que la guerra ha terminado.
Es saber dónde están los refugios, hoy inútiles.
(Casa de misericordia)
Rapsoda: Encarna Jiménez
CALMA
No em costa imaginar que ella
ha tornat
com la lluna en la nit.
És un conte infantil. Les
fulles grogues
són les paraules que el
novembre diu
fins a formar un til·ler que
s’il·lumina
entre el verd fosc dels altres
arbres.
És la nostra nit clara de
tardor
amb la lluna en el conte
d’aquest arbre.
Canto la fulla encesa d’or
nocturn.
L’última fulla, un testimoni
d’ella
en la branca més alta del
til·ler.
(Misteriosament feliç)
Rapsoda: Carmina Ferreres
GENT A LA PLATJA
La dona aparca el cotxe a un
carrer vora la sorra.
Baixa i, a poc a poc, treu i desplega
la cadira de rodes. Després, agafa el noi,
l’asseu i li col·loca bé les cames.
S’aparta uns quants cabells que li van a la cara,
i, sentint com li oneja la faldilla,
va empenyent la cadira cap al mar.
Entra a la platja pels taulons de fusta,
però els taulons s’aturen a uns quants metres de l’aigua.
A prop, el socorrista mira el mar.
La dona aixeca el noi: l’agafa
per sota els braços i, d’esquena a l’aigua,
camina arrossegant-lo mentre els peus
van deixant dos solcs tristos en la sorra.
L’ha dut fins a on arriben les onades,
l’ha deixat a la sorra i torna enrere
a buscar el para-sol i la cadira.
Els últims metres. Sempre
falten
els maleïts, terribles últims metres.
Són aquests els que et trencaran el cor.
No hi ha amor en la sorra. Ni en el sol.
Ni en els taulons de fusta, ni en els ulls
del socorrista, ni en el mar. L’amor
són aquests últims metres. La seva soledat.
(Es perd el senyal)
Rapsoda: Antonio Bizarro
Mireu i escolteu-ho en YouTube: Joan Margarit
