Recital de març. Teresa Castellví

 OH, ELS METGES!

No trobant-me pas com cal,
per si patia del fetge
vaig consultar un bon metge
cercant remei pel meu mal.
El metge era dels de fama,
puix jo, veient-me en apuro
de salut, no miro un duro,
ni vull doctors de ... camama.
Llarga cua fa demanda
a cal metge amb sa dolència.
Prenc seient i prenc paciència
esperant la meva tanda.

Allí, en la sala d’espera,
vaig assabentar-me bé
que uns patien del pedrer
i uns altres de... la pedrera.
També de la post del pit,
de la biga de l’esquena...
En fi, mals de tota mena,
mals que donen molt neguit.
Després d’una hora passada
esperant el gran doctor,
ja trobo franca l’entrada.
Em diu el doctor –Vostè,
que el meu diagnòstic reclama,
quin mal té? De què s’exclama?
-De que no em trobo gens bé-
li contesto.
-On sent el mal?
-El cap se me’n va, pateixo,
i trobo que no paeixo
d’una manera normal.
-A veure-. Em colpeja el pit,
m’examina les parpelles,
la llengua, el nas, les orelles...
I per fi diu, decidit:
-Ja està vist. Ja ho tinc entès.
Anèmia, linfa, clorosis,
i un xic de... preocuposis.
No s’espanti: total res.
Règim: no begui vi.
-No en bec pas, sóc aiguader.
-Doncs... begui’n. Que pren cafè?
-No senyor.
-Prengui’n.
-Vol dir!
-No fumi.
-Mai he fumat.
-Doncs...fumi.
-No hi tinc empenyo.
-Pot fumar algun caliquenyo,
puig tinc experimentat
que el fum sempre desvapora.
-Ho faré tal com ho diu.
-I ara que som a l’estiu
li convé passar-lo a fora,
a un poble ben airejat,
amb força pins, rica arbreda.
-Cabalment visc a Pineda.
-Doncs... vingui a viure a ciutat.
Que així, estant de mi a prop,
seguiré de dia en dia
el curs de la malaltia
i podrem aturar el cop,
que pot dar-li un que sentir;
perquè, fill, en aquest món,
quan tenim que els anys hi són...
Ja comprèn el que vull dir!
-Si, senyor, no parli més.
-Pels malalts tot són apuros.
-Quant tinc de dar-li?
-Cinc duros.
Les altres visites, tres-.
Li pago. M’obre la porta
i despedint-me cordial
fa passar un altre malalt
deixant-me l’ànima morta;
puix surto ben convençut
que, amb metges i medecines,
si l’encertes l’endevines.
“Qui gemega ja ha rebut.”

 Lluís Millà

Rapsoda: Teresa Castellví

ESCOLTA-HO AQUÍ

Recital de febrero. Nuestros recitales en YouTube.

 No disponemos de los textos de algunos participantes. Lo sentimos. No obstante si os apetece escuchar sus  versos, pinchando sobre su nombre se accede al vídeo que nos enviaron.

Antonio Mayo

Josep Boltaina

Teresa Castellví

Pepi Martínez

Imma Olivé

A continuación va el enlace al recital completo y a los recitales anteriores:

Recital de febrero

Recital Francisco Brines

Recital Joan Margarit

Recital Joana Raspall

Recital Alfonsina Storni

Recital poesía reivindicativa

Recordad que en la columna de la izquierda se encuentran los enlaces a nuestra página de Facebook y YouTube , así como a algunos lugares interesantes y a blogs de escritores de nuestra asociación. También hay un listado de autores que han colaborado en este blog de Poesia a trenc d'alba. Os animamos a navegar por sus versos.

Nuestro próximo recital será a finales de marzo.

RECITAL VIRTUAL DE GENER. Joan Margarit .1

 

VISITES D’OBRA

 

Durant tants anys he començat el dia
en l’ordenat desordre de les obres.
Davant de casa en comencen una.
La contemplo amb freqüència,
recordo com s’anava fent de dia
entremig de l’estrèpit
dels discos en tallar planxes d’acer
i el so ultratjant que té el martell mecànic.
Perforar i trencar per construir:
aquesta música contemporània
de la destrucció justificada.

 

Després de la visita
buscava un bar on estar sol, salvat
del soroll però dintre del soroll,
amb l’àngel gris d’una estructura als vidres.
El cel de formigó en els suburbis,
humit, sempre endurint-se, tot el ferro
rovellat, laboral, una tendresa
que sento encara quan pedrega el temps
als vidres de la meva intimitat.
La vida acaba com comencen les obres:
perforar i trencar per construir.
Una destrucció justificada.

(Es perd el senyal)

Rapsode: Joan Balart

VINC D’ALLÍ

 

Visc en ciutats amb edificis alts,
inclinats, al biaix i que exhibeixen,
sumptuosos, la força del perill
i de la insensatesa.
Titani i vidre reflectint els núvols.
Però la vida són també bastides,
uns humils esquelets per anar amunt.
Com un traïdor de Shakespeare, l’opulència
planeja sempre un crim.
I jo sóc una carta mal escrita
pels qui van obrir pas a l’aigua fins als horts.
Vinc d’allí. El que hi hagi en mi de noble
no pot venir d’enlloc més que de la pobresa.
La que amb humilitat treu la bastida
d’uns murs ben rectes, verticals i clàssics.
La que amb l’aixada va apartar la terra.
L’he coneguda. Sé què és.
Mai no la confondré amb tot allò
que hi ha de miserable en l’opulència.

(Des d’on tornar a estimar)

Rapsode: Josep Boltaina

L’OMBRA DE L’ALTRE MAR

                                      (fragment)

 

Onsevulga que siguis, les paraules

recordaran la mar si hi ha memòria.

Recordaran aquests ponents que esclaten

a la muralla blava de la tarda.

Recordaran aquest taüt de sol

a la plaça oblidada del migdia.

Recordaran lladrucs llunyans.

Res mai no oscarà el fil d'aquest silenci

i arreu trobaràs l'illa si llampurna

claror de nit d'estiu ens els teus ulls.

No oblidis que on tu vagis trobaràs

un port en una mar on tot fa cap.

I que hi ha unes drassanes on fa temps

es basteix un vaixell amb el teu nom.

Onsevulga que sigui el port on moris

en altre mar recorda't d'aquest mar.

Rapsode: Luis Arranz

EL SAQUEIG

D’infant em van voler arrencar la llengua
que l’àvia em parlava
quan tornàvem del camp al final de la tarda.
Com les pedres, les flors, la soledat,
arreu ens acompanyen les paraules.
Mutilades i tot,
han acabat dient el que havien de dir.
Encara deu haver-hi, entre esbarzers,
aquella é tancada de Lleida que vaig perdre.
Haver salvat la llengua m’ha deixat
a mercè d’una gent que era la meva.

(Des d’on tornar a estimar)

Rapsode: Maria Teresa Castellví

Mireu i escolteu-ho en YouTube: Joan Margarit

RECITAL VIRTUAL DE NOVEMBRE. Joana Raspall

 

Podries

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en una altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera.
Més bona, potser.
Potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries… podries…

Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra
la tristesa d’ell
podria ser teva.

Rapsoda: Francisca Guerra

La revetlla

-Bona nit, tingueu, estrelles!
Si voleu baixar al carrer,
l’hem guarnit per la revetlla
amb garlandes de paper,
banderoles, serpentines
i fanalets de colors.

Vindran músics a tocar-hi
uns balls ben engrescadors.
Us veiem que esteu tant soles
d’una a una, al cel tan gran,
que ens hem dit: “Val més que baixin
i amb nosaltres ballaran”.
Si la festa fos molt llarga
i al carrer tinguéssiu fred,
podríeu arrecerar-vos
dintre d’algun fanalet.

Els veïns d’altres revetlles
quedarien admirats
d’uns fanalets japonesos
mai tan ben il·luminats.

-Bona nit, amics, i gràcies!
El cel no ens deixa venir,
però mirarem la festa
i us farem llum des d’aquí.

Rapsoda: Pep Pol

Amics

De tota la colla
són els més amics
l’un és nat a l’Àfrica
l’altre és fill d’aquí

Pell blanca, pell negra…
són ben diferents;
si només s’assemblen
pels ulls i les dents! 

Parlant amb rialles,
mentre van jugant,
amb poques paraules
sempre s’entendran.

Per deixar la “bici”
només cal dir: “té”
i per regraciar-ho
els basta: “molt bé!”

Xutar la pilota
és com conversar:
un peu pot dir: “meva!”
o bé: “teva,va!”

Quan l’un té moneda
per comprar un llamí,
tria un tros de coca
que es poden partir,
que l’altre té boles
de banús pintat
i li’n dóna alguna
sempre que han jugat.

Les places són amples,
per als dos amics;
i els carrers alegres;
i els jardins, bonics…

Però, casa seva
és un altre món
l’un hi troba els mobles
que tan lluents són,
l’altre, la màrfaga
que li fa de llit.

Qui sap què somnia,
cadascú, de nit!
Quanta diferència
separa els amics!

Els uns són ben pobres,
els altres, prou rics…
però, al fons, se senten
privilegiats:

Tots dos tenen mare
i són estimats.

Rapsoda: Araceli Moretó

Si el món fos…

Si el món fos escrit amb llapis,
podria esborrar la lletra
que vol ferir;
podria esborrar mentides
que no cal dir;
n'esborraria l'enveja
que porta mals;
n'esborraria grandeses
de mèrit fals...

Però és escrit amb tinta
de mal color:
el color brut de la guerra
i del dolor.

Qui voldrà escriure un món nou
més just i net?

Potser que tu i jo ho provéssim,
ben valents, lletra per lletra,
des del nostre raconet...

Rapsoda: Maria Teresa Castellví