miércoles, 28 de febrero de 2024

EL EMBARGO de José María Gabriel y Galán, requerido por Antonio Bizarro. Revista poètica 1.6



Señol jues, pasi usté más alanti
y que entrin tos esos,
no le dé a usté ansia
no le dé a usté mieo...

Si venís antiayel a afligila
sos tumbo a la puerta.

¡Pero ya s'ha muerto!

¡Embargal, embargal los avíos,
que aquí no hay dinero:
lo he gastao en comías pa ella
y en boticas que no le sirvieron;
y eso que me quea,
porque no me dio tiempo a vendello,
ya me está sobrando,
ya me está gediendo!

Embargal esi sacho de pico,
y esas jocis clavás en el techo,
y esa segureja
y ese cacho e liendro...

¡Jerramientas, que no quedi una!
¿Ya pa qué las quiero?
Si tuviá que ganalo pa ella,
¡cualisquiá me quitaba a mí eso!
Pero ya no quio vel esi sacho,
ni esas jocis clavás en el techo,
ni esa segureja
ni ese cacho e liendro...

¡Pero a vel, señol jues: cuidaíto
si alguno de ésos
es osao de tocali a esa cama
ondi ella s'ha muerto:
la camita ondi yo la he querío
cuando dambos estábamos güenos;
la camita ondi yo la he cuidiau,
la camita ondi estuvo su cuerpo
cuatro mesis vivo
y una nochi muerto!

¡Señol jues: que nenguno sea osao
de tocali a esa cama ni un pelo,
porque aquí lo jinco
delanti usté mesmo!
Lleváisoslo todu,
todu, menus eso,
que esas mantas tienin
suol de su cuerpo...
¡y me güelin, me güelin a ella
ca ves que las güelo!...


 José María Gabriel y Galán

Recitado por Antonio Bizarro

lunes, 26 de febrero de 2024

DUBTANT DEL DUBTE de Josep Boltaina Foz. Revista poètica 1.5

 


Dubto, al parlar, del dubte.

Davant de la certesa,  dubte.

Davant de la seguretat,  dubte.

Davant del dogma,  dubte.

Davant les lleis inamovibles,  dubte.

En front dels que no dubten,  dubte.

Davant d’un únic camí, dubte.

En les cruïlles dels camins de muntanya, dubte.

En les cruïlles dels camins de la existència, dubte.

En l’amor, dubte.

En la lluita, dubte.

Del passat, dubte.

Del present, dubte.

Del futur , dubte.

Davant de la vida, dubte.

Davant de la mort, dubte.

Dubto de dubtar.

Però no ho dubtis: dubta.


    Josep Boltaina Foz

sábado, 24 de febrero de 2024

DICEN QUE NO HABLAN LAS PLANTAS de Rosalía de Castro, requerido por Paquita Guerra. Revista poètica 1.4



Dicen que no hablan las plantas, ni las fuentes, ni los pájaros.
Ni el onda con sus rumores, ni con su brillo los astros.
Lo dicen, pero no es cierto, pues siempre cuando yo paso,
de mí murmuran y exclaman:
-ahí va la loca soñando
con la eterna primavera de la vida y de los campos.
Y ya, bien pronto, bien pronto, tendrá los cabellos canos.
Y ve temblando, aterida, que cubre la escarcha el prado.

-Hay canas en mi cabeza, hay en los prados escarcha,
mas yo prosigo soñando, pobre, incurable sonámbula,
con la eterna primavera de la vida que se apaga
y la perenne frescura de los campos y las almas.
Aunque los unos se agostan y aunque las otras se abrasan.

Astros y fuentes y flores, no murmuréis de mis sueños.
Sin ellos, ¿cómo admiraros ni cómo vivir sin ellos?


Rosalía de Castro

Recitado por Paquita Guerra

jueves, 22 de febrero de 2024

(D’aquest estiu tan llarg que semblaria l’últim) de Josep Gerona Fumàs. Revista poètica 1.3



I si tu tornessis ara,

tretze anys i mig després,

què diries del teu pare,

què et semblaria la vida

que portem?

 

Havia fet l’Herta Müller

un llibre retallant lletres

i paraules de diaris

i revistes, amb poemes

enigmàtics.

 

Va sortir en castellà

traduït pel Palazón

un mes abans que marxessis.

Si l’haguessis pogut veure,

t’hagués cridat l’atenció

segurament.

 

Avui li porto a ta mare

com a regal del Miquel.

Va ser el seu aniversari.

Ella diu que mai no està

tota sola.

 

Viu amb tu. Sap retallar

com la Müller els records.

O potser et porta dintre,

com al principi de tot,

i no li cal

                 retallar res.

 

Josep Gerona Fumàs

Setembre 2023

lunes, 19 de febrero de 2024

COM EL CANT D’AQUELL OCELL de Pepita Sáez. Revista poètica 1.2

 


Com una pedra que roda

per l’aspre camí,

vas caminant per la vida

sense amor ni cap sentit.

 

Escolta la veu del vent

que, amb veu dolça i suau

et dirà coses tan boniques

que t’arribaran fins al cor.

 

No, no rodis més per la vida

com la pedra del camí

que, on arribis tu rodant,

el teu amor estigui amb mi.

 

No, no rodis més per la vida

com la pedra del camí

que, trepant damunt les roques,

el teu amor estigui amb mi.

 

Jo vull veure el teu somriure

com el cant d’aquest ocell

que s’atura en una branca

i escolta la veu del vent.

 

No, no rodis més per la vida

que ets la joia d’un diamant.

Ets la pedra més buscada

de les roques minerals.

 

Jo, lluir-me amb tu voldria

i, em faries tan feliç

que, t’estaria estimant

des d’el viure fins morir.

 

Pepita Sáez

sábado, 17 de febrero de 2024

ANTIC POEMA DEDICAT A L’AVI de Imma Solà i Rifer. Revista poètica 1.1

 


Trobant-se bo i passejant,

dos amics, aficionats a dur-se la contrària,

tot fumant-se una gran faria,

hores matarent parlant.

 

I, de tan singular xerrada,

un dels temes que es tractà,

jo li voldria contar,

avui, en la seva diada.

 

El diàleg s’inicià d’aquesta manera:

-Sabries, Pere, dir-me el nombre exactament

i el perquè de tanta gent

en l’operació d’en Cirera?

 

-No siguis exagerat.

D’elements, tant no n’hi havia.

però és clar, tu doble ho veuries

pel vi que havies tastat.

 

-No em plauen les ironies.

I, dòna’t per assabentat

que, temps fa que el vi he deixat

I és per tots els restants dies.

 

Nega, doncs, el disbarat

que ha sortit d’aquesta boca.

Vergonya en gastes tan poca…

Per això, mai te n’ha faltat.

 

-Molt bé, però sense insultar

i no tornis a inquietar-me.

Què caram vols preguntar-me?

Diga-m’ho i anem al gra.

 

-Es ben clar, saber voldria

i sols per curiositat,

de l’exacte quantitat

de subjectes que en el quiròfan hi havia.

 

-Bé, doncs, jo, en aquells instants

des de la sala d’espera,

vaig divisar una infermera,

l’anestesista, el doctor i quatre ajudants.

 

En total, set camarades

sense error, vaig anar comptant.

Però… no m’escoltes, Joan?

En què penses a vegades?

 

-Penso que en això de comptar

tu molt et despistes, Pere.

T’oblides que també hi era

el que havien d’operar.

 

Imma Solà i Rifer

miércoles, 7 de febrero de 2024

Jaime Gil de Biedma




Contra Jaime Gil de Biedma





De qué sirve, quisiera yo saber, cambiar de piso,
dejar atrás un sótano más negro
que mi reputación -y ya es decir-,
poner visillos blancos
y tomar criada,
renunciar a la vida de bohemio,
si vienes luego tú, pelmazo,
embarazoso huésped, memo vestido con mis trajes,
zángano de colmena, inútil, cacaseno,
con tus manos lavadas,
a comer en mi plato y a ensuciar la casa?

Te acompañan las barras de los bares
últimos de la noche, los chulos, las floristas,
las calles muertas de la madrugada
y los ascensores de luz amarilla
cuando llegas, borracho,
y te paras a verte en el espejo
la cara destruida,
con ojos todavía violentos
que no quieres cerrar. Y si te increpo,
te ríes, me recuerdas el pasado
y dices que envejezco.

Podría recordarte que ya no tienes gracia.
Que tu estilo casual y que tu desenfado
resultan truculentos
cuando se tienen más de treinta años,
y que tu encantadora
sonrisa de muchacho soñoliento
-seguro de gustar- es un resto penoso,
un intento patético.
Mientras que tú me miras con tus ojos
de verdadero huérfano, y me lloras
y me prometes ya no hacerlo.

Si no fueses tan puta!
Y si yo no supiese, hace ya tiempo,
que tú eres fuerte cuando yo soy débil
y que eres débil cuando me enfurezco...
De tus regresos guardo una impresión confusa
de pánico, de pena y descontento,
y la desesperanza
y la impaciencia y el resentimiento
de volver a sufrir, otra vez más,
la humillación imperdonable
de la excesiva intimidad.

A duras penas te llevaré a la cama,
como quien va al infierno
para dormir contigo.
Muriendo a cada paso de impotencia,
tropezando con muebles
a tientas, cruzaremos el piso
torpemente abrazados, vacilando
de alcohol y de sollozos reprimidos.
Oh, innoble servidumbre de amar seres humanos,
y la más innoble
que es amarse a sí mismo!

(Poemas póstumos, 1968)



UN CABALLO SIN RECELOS de Encarna Jiménez de la Cruz. Revista poètica 1.26

  Cuando cabalgo, a la grupa, de un caballo sin recelos, por una playa de seda, le doy al agua mis versos. Son palabras engarzadas...