Recital de març. Dolors Dalfó

 

IDENTITAT

 

Què fer de les paraules al final?
Si vull trobar què sóc no puc buscar
més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell.
És on la meva nit és neta i freda
com els principis lògics. La resta de la vida
és la confusió de tot el que no he entès,
els tediosos dubtes sexuals,
els inútils llampecs d’intel·ligència.
Convisc amb la tristesa i la felicitat,
veïnes implacables. Ja s’acosta
la meva veritat, duríssima i senzilla.
Com els trens que a la infància,
jugant en les andanes, em passaven a frec.

 

EL POEMA

Damunt la taula hi ha una llibreta.
Abans d`anar a dormir, mires lùltima pàgina.
Retocar i dificil de llegir, mostra paraules suprimides.
D`altres de noves en els marges.
Ratlles que creuen el paper
per traslladar un vers d`un lloc a un altre.
En revisar-lo una vegada mès, t`atures en llegir:
Aquests poemes busquen des d`on tornar a estimar.
Vas fins a la finestra:
en el carrer no hi ha ningú.
I tornes a la taula,
on el poema continua.
Ès aquí, amb tu.

 

Joan Margarit. Des d’on tornar a estimar

Rapsoda: Dolors Dalfó

ESCOLTAL-HO AQUÍ

Recital de febrero. Nuestros recitales en YouTube.

 No disponemos de los textos de algunos participantes. Lo sentimos. No obstante si os apetece escuchar sus  versos, pinchando sobre su nombre se accede al vídeo que nos enviaron.

Antonio Mayo

Josep Boltaina

Teresa Castellví

Pepi Martínez

Imma Olivé

A continuación va el enlace al recital completo y a los recitales anteriores:

Recital de febrero

Recital Francisco Brines

Recital Joan Margarit

Recital Joana Raspall

Recital Alfonsina Storni

Recital poesía reivindicativa

Recordad que en la columna de la izquierda se encuentran los enlaces a nuestra página de Facebook y YouTube , así como a algunos lugares interesantes y a blogs de escritores de nuestra asociación. También hay un listado de autores que han colaborado en este blog de Poesia a trenc d'alba. Os animamos a navegar por sus versos.

Nuestro próximo recital será a finales de marzo.

RECITAL VIRTUAL DE GENER. Joan Margarit .3

 

CUESTA DE ATOCHA

 

Ellos dos van subiendo y nos cruzamos,
en la silla de ruedas,
sentado y encogido, solloza un hombre joven.
El padre, que la empuja,
echa hacia atrás los pies y, para hacer más fuerza,
estira cuanto puede las piernas y los brazos.

Así, encorvado y tenso,
puede vencer apenas la subida.
Sé lo que siente: que se ha hecho
viejo. Por un maldito instante
compadezco a ese padre: un error,
puesto que él todavía tiene a su hijo.

Esbozo una sonrisa mientras van alejándose.
Desde un portal,
una mujer me mira con reproche.
No comprende en qué escena de amor se está metiendo.

 

(Un asombroso invierno)

Rapsoda: Rafael Calero

NO TIRES LAS CARTAS DE AMOR

Ellas no te abandonarán.
El tiempo pasará, se borrará el deseo
-esta flecha de sombra-
y los sensuales rostros, bellos e inteligentes,
se ocultarán en ti, al fondo de un espejo.
Caerán los años. Te cansarán los libros.
Descenderás aún más
e, incluso, perderás la poesía.
El ruido de ciudad en los cristales
acabará por ser tu única música,
y las cartas de amor que habrás guardado
serán tu última literatura.

 

(Aguafuertes)

Rapsoda: Mª  Teresa Català

PROFESSOR BONAVENTURA BASSEGODA

 

El recordo alt i gros,
procaç, sentimental: llavors vostè
era una autoritat en Fonaments Profunds.
Sempre va començar la nostra classe
dient: Senyors, bon dia. Avui
fa tants anys, i tants mesos, i tants dies
que va morir la meva filla.
I solia eixugar-se alguna llàgrima.
Teníem uns vint anys,
però aquell homenàs que vostè era
plorant en plena classe
mai no ens va fer somriure.
Quant fa que ja vostè no compta el temps?
He pensat en vostè i en tots nosaltres
ara que sóc una ombra amarga seva,
perquè la meva filla,
fa dos mesos, tres dies i sis hores
que té en la mort el fonament profund.

 

(Joana)

Rapsoda: Aleix Diz

DE LA SOLEDAT

                                   

Mentre passejo per un mercadillo,

vaig pensant que, en posar el meu fred als versos,

sóc com els arqueòlegs , que busco rescatar

vestigis del passat com si fossin trofeus.

Que em proposo  salvar, posem per cas,

el dia de tardor que et vaig conèixer,

o la meva primera estructura de ferro,

o l’instant que vam veure morir la nostra filla.

A prop del mercadillo, en un solar,Ra

enmig dels plàstics que arrossega el vent,

hi ha un drapaire que buida la seva camioneta

abarrotada de trofeus gastats:

copes, safates amb inscripcions,

figures en actituds retòriques.

M’he aturat davant de tanta sordidesa.

L’home ho va escampant tot al seu voltant.

La vida és feta de metalls innobles

que ja han perdut la seva lluïssor.

Però cap no envelleix

de forma més indigna que els trofeus.

 

(Càlcul d’estructures)

Rapsoda: Ana de la Arena

Mireu i escolteu-ho en YouTube: Joan Margarit

RECITAL VIRTUAL DE GENER. Joan Margarit .2

 

QUIROMÀNCIA

 

Vivim al fons, tu de les meves mans,

jo de les teves,

amb la mateixa desolació

i les ferides fosques que ens hem fet

amb les mateixes armes.

No cal buscar el passat:   prou avorrida

és ja la vida, i desolada,  i bruta,

per afegir-hi la melancolia.

A vegades necessita

una sortida com el  suïcidi,

un amor impossible o la ruïna.

Així s’arriba als imprecisos límits

de l’edat de la boira on, a la vista,

no hi ha cap costa.

Només queda la línia confusa

de l’illa del tresor.

Llunyana i falsa, l’he buscat,

i demano que em sigui concedit,

en la llum de tardor de la ciutat,

de contemplar-la, encara, una vegada.

 

(Els motius del llop)

Rapsoda: Pep Pol

SER VIEJO

 

Entre las sombras de los gallos
y los perros de patios y corrales
de Sanaüja, se abre un agujero
que se llena con tiempo perdido y lluvia sucia
cuando los niños van hacia la muerte.
Ser viejo es una especie de posguerra.
Sentados a la mesa en la cocina,
limpiando las lentejas
en los anocheceres de brasero,
veo a los que me amaron.
Tan pobres que al final de aquella guerra
tuvieron que vender el miserable
viñedo y aquel frío caserón.
Ser viejo es que la guerra ha terminado.
Es saber dónde están los refugios, hoy inútiles.

 

(Casa de misericordia)

Rapsoda: Encarna Jiménez

CALMA

 

No em costa imaginar que ella ha tornat

com la lluna en la nit.

És un conte infantil. Les fulles grogues

són les paraules que el novembre diu

fins a formar un til·ler que s’il·lumina

entre el verd fosc dels altres arbres.

És la nostra nit clara de tardor

amb la lluna en el conte d’aquest arbre.

Canto la fulla encesa d’or nocturn.

L’última fulla, un testimoni d’ella

en la branca més alta del til·ler.

 

(Misteriosament feliç)

Rapsoda: Carmina Ferreres

GENT A LA PLATJA

 

La dona aparca el cotxe a un carrer vora la sorra.
Baixa i, a poc a poc, treu i desplega
la cadira de rodes. Després, agafa el noi,
l’asseu i li col·loca bé les cames.
S’aparta uns quants cabells que li van a la cara,
i, sentint com li oneja la faldilla,
va empenyent la cadira cap al mar.
Entra a la platja pels taulons de fusta,
però els taulons s’aturen a uns quants metres de l’aigua.
A prop, el socorrista mira el mar.
La dona aixeca el noi: l’agafa
per sota els braços i, d’esquena a l’aigua,
camina arrossegant-lo mentre els peus
van deixant dos solcs tristos en la sorra.
L’ha dut fins a on arriben les onades,
l’ha deixat a la sorra i torna enrere
a buscar el para-sol i la cadira.

Els últims metres. Sempre falten
els maleïts, terribles últims metres.
Són aquests els que et trencaran el cor.
No hi ha amor en la sorra. Ni en el sol.
Ni en els taulons de fusta, ni en els ulls
del socorrista, ni en el mar. L’amor
són aquests últims metres. La seva soledat.

 

(Es perd el senyal)

Rapsoda: Antonio Bizarro

Mireu i escolteu-ho en YouTube: Joan Margarit

RECITAL VIRTUAL DE GENER. Joan Margarit .1

 

VISITES D’OBRA

 

Durant tants anys he començat el dia
en l’ordenat desordre de les obres.
Davant de casa en comencen una.
La contemplo amb freqüència,
recordo com s’anava fent de dia
entremig de l’estrèpit
dels discos en tallar planxes d’acer
i el so ultratjant que té el martell mecànic.
Perforar i trencar per construir:
aquesta música contemporània
de la destrucció justificada.

 

Després de la visita
buscava un bar on estar sol, salvat
del soroll però dintre del soroll,
amb l’àngel gris d’una estructura als vidres.
El cel de formigó en els suburbis,
humit, sempre endurint-se, tot el ferro
rovellat, laboral, una tendresa
que sento encara quan pedrega el temps
als vidres de la meva intimitat.
La vida acaba com comencen les obres:
perforar i trencar per construir.
Una destrucció justificada.

(Es perd el senyal)

Rapsode: Joan Balart

VINC D’ALLÍ

 

Visc en ciutats amb edificis alts,
inclinats, al biaix i que exhibeixen,
sumptuosos, la força del perill
i de la insensatesa.
Titani i vidre reflectint els núvols.
Però la vida són també bastides,
uns humils esquelets per anar amunt.
Com un traïdor de Shakespeare, l’opulència
planeja sempre un crim.
I jo sóc una carta mal escrita
pels qui van obrir pas a l’aigua fins als horts.
Vinc d’allí. El que hi hagi en mi de noble
no pot venir d’enlloc més que de la pobresa.
La que amb humilitat treu la bastida
d’uns murs ben rectes, verticals i clàssics.
La que amb l’aixada va apartar la terra.
L’he coneguda. Sé què és.
Mai no la confondré amb tot allò
que hi ha de miserable en l’opulència.

(Des d’on tornar a estimar)

Rapsode: Josep Boltaina

L’OMBRA DE L’ALTRE MAR

                                      (fragment)

 

Onsevulga que siguis, les paraules

recordaran la mar si hi ha memòria.

Recordaran aquests ponents que esclaten

a la muralla blava de la tarda.

Recordaran aquest taüt de sol

a la plaça oblidada del migdia.

Recordaran lladrucs llunyans.

Res mai no oscarà el fil d'aquest silenci

i arreu trobaràs l'illa si llampurna

claror de nit d'estiu ens els teus ulls.

No oblidis que on tu vagis trobaràs

un port en una mar on tot fa cap.

I que hi ha unes drassanes on fa temps

es basteix un vaixell amb el teu nom.

Onsevulga que sigui el port on moris

en altre mar recorda't d'aquest mar.

Rapsode: Luis Arranz

EL SAQUEIG

D’infant em van voler arrencar la llengua
que l’àvia em parlava
quan tornàvem del camp al final de la tarda.
Com les pedres, les flors, la soledat,
arreu ens acompanyen les paraules.
Mutilades i tot,
han acabat dient el que havien de dir.
Encara deu haver-hi, entre esbarzers,
aquella é tancada de Lleida que vaig perdre.
Haver salvat la llengua m’ha deixat
a mercè d’una gent que era la meva.

(Des d’on tornar a estimar)

Rapsode: Maria Teresa Castellví

Mireu i escolteu-ho en YouTube: Joan Margarit

JOAN MARGARIT: Cervantes confinado.

CÀLCUL D’ESTRUCTURES

Ara aquesta ciutat ja no ve amb mi,
al meu costat, per fer-me companyia,
ni m’empara del vent i de la pluja.
Allò que vaig pensar-me que apreníem
-els temples grecs, el càlcul d’estructures-
quan la Diagonal creuava els camps
i jo era estudiant d’arquitectura,
és un ofici de paletes morts
i fonaments de boira. També ella,
la noia càlida que em va estimar,
s’ha convertit en la desconeguda
que, en la fotografia d’un jardí,
miro ageguda i en vestit de bany.
Batega rebel·lant-se un desig trist,
i busco rastres d’algun altre amor
en el camí que, entre les cames nues,
encara em du, cansat, cap al meu somni. 

Així és com vaig entrant en la vellesa:
al principi no sembla haver-hi canvis,
com una barca que ha apagat els llums
i el motor en la nit, quan entra a port,
però que dins la fosca continua
relliscant en silenci per les aigües.
Ara, malgrat saber que recordar
el sexe en solitari és morir sol,
resseguint el cos d’ella ja perdut
calculo la meva última estructura.

Joan Margarit 

( Càlcul d’estructures, Enciclopèdia catalana,2005) 

CÁLCULO DE ESTRUCTURAS

Ya no viene conmigo esta ciudad:
no me hace compañía, ni tampoco
me proteje del viento y de la lluvia.
Aquello que pensaba que aprendíamos
-cálculo de estructuras, templos griegos-
cuando la Diagonal cruzaba descampados
y yo estaba estudiando arquitectura,
es un oficio de albañiles muertos
y cimientos de niebla. También ella,
la cálida muchacha que me amó,
se ha convertido en la desconocida
que, contemplo tumbada, en bañador,
en la fotografía de un jardín.
Un deseo rebelde late triste,
y busco el rastro de otro amor
en el camino que hoy, entre tus piernas
desnudas, todavía me conduce,
cansado, hacia mi sueño.

Así entro en la vejez:
no parece haber cambios al principio,
como una barca que, al llegar a puerto,
ha apagado en la noche sus luces y el motor,
pero en la oscuridad aún prosigue
resbalando en silencio por el agua.
A pesar de saber que recordar
el sexo en solitario es morir solo,
recorriendo su cuerpo ya perdido
hoy calculo mi última estructura. 

Joan Margarit 

(Cálculo de estructuras, Visor, 2005)