AMISTAT, de Carmina Ferreres. Revista poètica 2.03

 

Llegir la confiança,

la bondat

i l’altruisme

en els teus ulls,

i comprovar que no m’erro,

és una feliç descoberta.

 

Un alè per viure.

 

Carmina  Ferreres     

EL BRESSOL de Carmina Ferreres. Revista poètica 1.24

 

Sento les meves cuixes molles, doll de l’aigua de la vida

i sofreixo els forts espasmes mentre abraço la rodonesa del meu ventre.

 

Obro el meu ésser a una filla

 volguda                                             

 esperada

                                                                                       desitjada          

                                                                                                           Estimada en mi,

                                                                                                            dins de mi.

                                                                                                            En un oasi de sorra d’or.

Desitjo fondre’m amb tu.

Et vull arrapada al pit.

Massa aviat, les terribles paraules:                                               

                                                              no hi ha batec

 

 Esgarrapada al cor

preludi de la mort.

 

Llarg i feixuc el temps d’espera,

suor i fluixos corporals.                         

Clamor aprimat de la gola enfora,

Mans amoroses recollint la sang inútil .

Ventre buit.

Per ulls, llacs salats,

 glaçats.                                                                

 

I et vaig parir.

I et vaig tenir en els meu braços per primera i última vegada

Eres meva,

                     meva

                               meva...

 

Vas néixer en un silenci esfereïdor. 

Plor enyorat.

 

Estaves tèbia encara

Les dues érem en l’aridesa d’un desert polar.

Les teves manetes en les meves...

 

Els meus pits que vaig assecar, t’esperaven...

i la robeta

i la cambra acabada de pintar

i el bressol buit

i el teu somriure pintat en un núvol.

 

Vaig anar cap a casa sense tu.

 

En el record miratges i miratges.

 

Petites vides ,fugides,

                                en altri vives

 

De bagatge: l’empremta

del teu peu

en la sorra del desert.                                                              

 

Carmina  Ferreres 

Maig del 2019

MENUDETA MEVA, un poema de Carmina Ferreres

Menudeta meva

ets aquí

i t’estimo.

 

Les mans amoixen 

el ventre.

Les meves

i les del meu amat.

Tebior compartida.

Esperança de palp anhelat.

 

Menudeta meva

ets aquí

i t’estimo.

 

Rostres seriosos,

rostres desconeguts,

bates de neu

diuen mots...

Els mots de la por.

Els que mai hem volgut.

 

Les màquines

parlen per ells:

dades, xifres...

i nosaltres la por

i més por!

Menudeta meva

ets aquí

i t’estimo.

 

Pren-me,

amoret meu.

Xucla’m.

Creix!

Fes-te gran.

 

Creixeu ditets,

i cervell

i pulmons

i ullets.

 

Creix menudeta meva.

Vine!

Et sento tan a prop...

Vull ser la teva carn.

La que veurà el sol,

el meu sol.

La que premeré fort.

La que es fondrà amb mi.

 

Menudeta meva

ets aquí

i t’estimo.

 

Ciència

no m’esporugueixis.

Avui odio la saviesa.

Avui vull ser

natura,

natura i prou!

Per estar soles

tu i jo,

menudeta meva.

Per gaudir

en èxtasis,

per aixecar el vol.

Només tu i jo.

Jo donant-me

i tu prenent-me.

 

Menudeta meva

ets aquí

i t’estimo.

 

Creix.

Creix en mi.

Creix dins meu!

 

Cala,

serà el teu nom.

Com la cala que

rep la mar

i l’aire

i la vida

i la gavina.

Cala, per sempre.

Per sempre en mi.

Filla meva...

 

Menudeta meva

Ets aquí 

i t’estimo.

 

El meu cor

i el meu ésser

son plens de tu,

i seran en mi

Fins  a la mort.  

 

         Carmina  Maig 2019

SICILIA

 

Estimat, deixa que t’enviï un viatge. Ara el meu cor és amb tu. T’ofereixo la meva mirada per que vegis aquest mar de boires blanques que semblen instal·lades per a fer-nos un coixí, si ara mateix tu i jo emprenguéssim el vol. El cel blau, allà, quan deixa anar de la mà les boires, s’abraça fort amb el mar. La terra ferma i fosca resta clapejada pel gel blanc, que aquí i allà, esventrada ,fumeja com ha après a fer del pare Etna i escalfa, com alè amorós, aquest fred fi i atrevit.

 

Postal d’ullades:

roig, verd, gris...acolorida

terra. Bella illa.

 

L’Etna furiós s’ho mira tot, encalmat, roig, escopint fum amb calma com la pipa d’un capficat filòsof. Ell observa i pensa i jo miro per a tu : el veig mandrós, amb toga d’or. Estirat amb la panxa plena, vestit de fina molsa, com un entapissat dolç, verd i humit.

Amic, estic contenta de dedicar-te aquest esclat de natura, tan gran i tan petit a l’hora... menuts cristalls de gel, fins, llueixen arrapats a les pedres, plantant cara al vent i també ajaguts en un jaç de terra negra, brillen com joia de mà artesana.

La mar, el cel, l’aigua, la neu, el gel, el vent, la llum, les boires, el fum, el sol i la terra, tots, tots ells, t’ofereixen la seva força i la seva bellesa, a tu amic, mitjançant els meus ulls i el meu cor.

 

Terra d'olives.

Roques de lava en mar aspre.

Lluny, en tu penso.

                                                                  Carmina Ferreres 

maig 2023

 

LLEGINT ADAM ZAGAJEWSKY, poema de Carmina Ferreres

 

Amic, són dies del  teu jo en mi,

t’he llegit i he sentit les teves emocions

vives, com si la teva mirada fos la meva.

Tu tens la porta del coneixement ampla,

tu veus martinets, orenetes, vanesses,

àlbers, freixes...

quan jo veig tan sols ocells i arbres.

 

T’he trobat pel camí dels teus versos,

he conegut músics, poetes, pintors,

els he descobert i admirat amb l’ajuda de Google.

He aparellat lletra i música per dansar

al ritme de la creació dels teus somnis.

 

Com admiro el teu patir en la cerca

de  l’absoluta concentració... fins deixar de respirar.

La teva set que és com un mar, s’assedega per un petit rajolí,

però tu el saps trobar.

Demanes que el temps i la destrucció tingui pietat.

Que així sigui!

 

Lentament escrius, com si haguessis de viure

dos-cents anys i esperes immòbil, pacient,

allò que tens guardat a les golfes de la memòria.

I dius que mentrestant  persones com nosaltres moren.

I els llops segresten als nostres germans.

Amb quina rapidesa naveguen els vaixells

per les artèries.

 

Amb tu un breu cafè, assaborint

amb delit les imatges del quadre de

la família d’acròbates al desert.

M’entusiasmo llegint-te i escoltant

Aznavour,  l’emoció no em cap al pit.

Pot ser, com tu dius, la poesia

vetllarà en els ventricles del meu cor.

 

I també ens deixes lliçons per a prendre’n nota:

Cal mirar endarrere per a poder planejar el futur.

Cal recordar que a sota terra hi ha l’antiguitat.

La memòria és ràpida i lent l’oblit.

Combinem la vida real amb l’ideal

La vida lluita entre l’alegria i la desesperança.

 

Gran poeta, les teves veritats, et fan més

proper a nosaltres.

Que creïble ens resulta la teva cerca de remei

pel teu silenci, en una llarga tarda...

 

Amb tu passejo cap a la meva infància i reconec

que la vam viure sense adonar-nos-en. Jo també!

Però si que recordes el petit molí que et va fer el pare

i conclous  que la vas viure entre dies festius i sang.

Qui no voldria ser un nen per última vegada...

ens dius.

 

M’acomiado de tu dient-te que seràs en mi per sempre

i ho faig pensant en el cafè que et feia la mare

els diumenges i escoltant el vals de Shostakovich que vull

pensar que toca una orquestra de marins amb

uniformes de blanc impecable.

 

Quin goig llegir-te, mestre!

 

Basat en ADAM ZAGAJEWSKY

 

                  Carmina Ferreres   març 2023                      

 

 

 

 

UCRAÏNA 2022, de Carmina Ferreres

 

UCRAÏNA  2022

 

Ella, mentre cuida la mare cega,                                                   

barrina “ho faig o no ho faig: ell tot sol?”

El nen marxaria lluny de sa terra:

de Zaporiyia, en tren com un home

a Bratislava, molt lluny del seu poble.

“ho faig o no hof aig?, és la seva vida”.

 

La guerra fa pedaços de sa vida

un pensament fixe i tràgic l’encega.

Cap cot, el seu home armat deixa el poble.

La mare la trava de sol a sol.

Més, “Ho faig o no ho faig. No, no és un home

el meu fill. Com deixar la nostra terra?”

 

Els vells ,molts, resten esclaus a la terra.

La clorofil·la no copsa la vida.

Dels radiadors, si, veu aigua l’home.

Molt depauperat, l’ucraïnès cega

llós defalleix, amb tots, sec a ple sol.

No reconeix el seu venerat  poble.

 

Ho fa! Amb onze anys el fillet deixa el poble.

Ella sanglota tot mirant a terra.

Ho fa! Bossa i passaport, ell tot sol,

a la ma escriu un mòbil cercant vida

A ella valerosa, la guerra encega,

si torna , haurà fet del nen  un fort home.

 

A l’andana abrigalls gruixuts. Cap home.

Gorres: roses, verdes, colors del poble.

Una mare, fill per banda, va cega

amb maleta de vides ran de terra.

Bastons, cadires de rodes , la vida,

poc a poc expira com un gresol.

 

En el tren fam, set, enyor, ell tot sol

veu un gosset blanc en braços d’un home,

com a ell, li salven la menuda vida.

Porta un paper a la cintura  i del poble

estant, l’apropa a una llunyana terra,

un bon voluntari, amb grat, l’assossega.

 

El poble jove carrega armes. Sol

un home roí guerreja una terra

i cega el rellotge a un país amb vida.

 

                                                        Carmina, maig del 2022

 

Recital d'hivern. CARMINA FERRERES

 

RES NO M’AGRADA TANT

Vicent Andrés Estellés

Recita: Carmina Ferreres




M’he estimat molt la vida,
no com a plenitud, cosa total,
sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,
ara un pessic d’aquesta salsa,
oh, i aquest ravenet, aquell all tendre,
què dieu d’aquest lluç,
és sorprenent el fet d’una cirera.
m’agrada així la vida,
aquest got d’aigua,
una jove que passa pel carrer
aquest verd
aquest pètal
allò
una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,
i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,
com passerell,
aquell melic,

com la primera dent d’un infant

Res no m'agrada tant

com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

Cante, llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.

M'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llevar-li la crosta socarrada.

L'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

Després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enlaire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire.
de vegades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.

Cloc els ulls i me'l fot.

Recital dedicado a Daisy Zamora. 04

CELEBRACIÓN DEL CUERPO

Amo este cuerpo mío que ha vivido la vida,
su contorno de ánfora, su suavidad de agua,
el borbotón de cabellos que corona mi cráneo,
la copa de cristal del rostro, su delicada base
que asciende pulcra desde hombros y clavículas.

Amo mi espalda pringada de luceros apagados,
mis colinas translúcidas, manantiales del pecho
que dan el primer sustento de la especie.
Salientes del costillar, móvil cintura,
vasija colmada y tibia de mi vientre.

Amo la curva lunar de mis caderas
modeladas por alternas gestaciones,
la vasta redondez de ola de mis glúteos
y mis piernas y pies, cimiento y sostén del templo.

Amo el puñado de pétalos oscuros, el oculto vellón
que guarda el misterioso umbral del paraíso,
la húmeda oquedad donde la sangre fluye
y brota el agua viva.

Este cuerpo mío doliente que se enferma,
que supura, que tose, que transpira,
secreta humores y heces y saliva,
y se fatiga, se agota, se marchita.

Cuerpo vivo, eslabón que asegura
la cadena infinita de cuerpos sucesivos.
Amo este cuerpo hecho con el lodo más puro:
semilla, raíz, savia, flor y fruto.

 Daisy Zamora

Recita Araceli Moretó

MIRA EL VÍDEO    

Para mi abuelo Vicente, desde enero hasta su muerte

I

Tú y yo poseemos un marco de silencio

que nadie penetra

y en el que solo platicamos

tú y yo.

 

Porque del mismo manantial brotamos

del mismo árbol, de la misma piel.

Y en el camino, de nuevo nos encontramos

y nos reconocimos.

Aunque había mucha gente y te llamaban,

tú te quedabas sentado en la vereda y me esperabas.

 

Era yo muy pequeña cuando me encontraste,

y a tu sombra, fresca como de sauce,

me cobijé y crecí tranquila.

Tus ramas se extendían flexibles como lirios

y detenías las lluvias, los vientos y las fieras.

Solo la luz entraba filtrada entre tus hojas.

 

Hoy soy fuerte y a ti

se te han ido las hojas con el viento de enero.

Pero no te aflijas, que ya he visto retoños

brotar entre tus ramas.

Pasará la sequía, y cuando mayo llegue

tus ramas estarán cubiertas de hojas tiernas.

Y de nuevo habrá lluvias, y sequías y vientos. . .

Pero tu savia es fuerte,

tendrás retoños nuevos,

y tu sombra, fresca como de sauce,

rumorosa y flexible,

permanecerá viva para siempre.

 

II

 ¿Por qué te fuiste?

 

Los bambúes que sembraste a la orilla del camino,

los heliotropos y las gardenias preguntan por ti.

Los rosales te esperan y las gencianas dobles.

Los jazmines y las gemelas

la llama-del-bosque y las acacias

los mangos-enanos y los guanacastes

el laurel-de-la-India y los cardoncillos,

todos preguntan qué cuándo regresarás.

 

El chilamate del patio adoquinado

cada día te espera con su sombra abierta

y la pitahaya no quiere florecer hasta que vuelvas.

 

Desde que te fuiste

las ranas ya no cantan en las noches de lluvia

y las quiebra-plata no brillarán más.

 

La fuente está oscura y callada,

tu cuarto desierto, tu hamaca vacía,

tu escritorio, tu sombrero, tu capote y tu mochila,

tu machete y tus botas,

todos están quietos y te esperan.

 

¿Por qué te fuiste?

¿Por qué dejaste todo lo que amabas?

                                       ¿Por qué?

 

 

III

 

Ahora quisiera regresar —inútilmente—

a los últimos días dolorosos

llenos de medicinas y visitas y voces,

de instrucciones y horarios y angustia contenida.

Y de aquella esperanza, pequeña y persistente,

que ninguno decía, pero que de algún modo

—no me explico por qué—

los dos guardábamos.

 

Quisiera regresar aún más todavía

a los días en que agarrabas contento tu machete

y te ibas muy temprano a ver los animales,

y la penca, y todos los detalles de la finca.

Y a la hora del almuerzo nos contabas

de los recién nacidos terneros,

de la nueva presa de la finca en Boaco

y de la posible compra de guapotes y camarones

para llenarla.

De las latas de miel que había que embotellar,

y de la siembra de naranjas y mandarinas,

de la cosecha y de las lluvias,

y de la tierra, que tanto amabas

porque tú la habías trabajado con tus manos.

Y después sentados en el corredor

platicábamos viejas historias en el frescor de la tarde.

 

Pero más que todo eso quisiera

regresar hasta los más antiguos días

aquellos en que me diste el mote de «hoja chigüe»

—por fregar tanto—

y me dabas volantines en la cama

y por las noches

me hacías ejercicios de lectura en los periódicos.

 

Y después, me acostaba y soñaba los juegos

que juntos jugaríamos la siguiente mañana.

 

 

IV

 

En realidad, lo más terrible de tu muerte es

aquello de llegar a la casa y no encontrarte.

Aquella persistencia del vacío

que no importa lo que me esfuerce

sé que allí está y que, además

nunca habrá manera posible de romperlo.

 

 

V

 

Hoy regresó la lluvia, la misma lluvia de antes.

El zacate está verde y el camino lodoso.

Y todo como siempre, pero nuevo y distinto,

igual y distinto.

 

Porque es la antigua lluvia que vuelve

como tú que te fuiste y estás aquí conmigo

(porque se puede estar y no estar al mismo tiempo).

Y has estado siempre y seguirás estando,

como la lluvia de hoy que es de ayer y mañana,

que ha sucedido siempre sin final ni principio,

y nadie sabe cuándo fue el primer aguacero.

                                                                                  

Daisy Zamora

Recita Carmina Ferreres

MIRA EL VÍDEO    

Recital de març. Carmina Ferreres

 

Un cos petit com un esquitx.
Cèl·lules frenètiques
rasquen la crosta del món.
Però per badar les escletlles
cal força,
vigor.

Tots, tots,
molts
pouarem plegats
per cercar
força,
aliment...
Cal la multiplicació dels elements
cal veure com la vida creix
com les cel·les de la magrana
cada cop són més i més.

Les ganes de viure
cruixen dins la closca.
Gemecs i queixes
incompreses...
Llenguatge en letargia.

Reclam d'ajuda.
Ens mirem amb neguit
i aprenem
l'idioma mai escrit.
Pretenem que aquests sons tenen
predecessors,
Però aquest ésser
rasca
i xiscla fluixet
i ho fa com ell sap,
no com d'altres
d'abans ni després.
Ho fa amb la seva única veu
amb els recursos amagats
sota la seva única pell.

Nosaltres l'ajudem,
escatem per ell
la crosta del món,
perquè el volem
entre nosaltres.
Partícip de les nostres
cuites.
Comprenem la seva lluita
i el convidem
a que s'apropi a la nostra.

Les vides estiren vida.

Carmina, 2020

ESCOLTA-HO AQUÍ

Recital de febrer. Carmina Ferreres.

L'Etern Infant

Ella és allà darrere el vidres,
esclava de la vida.
El carrer li apropa vides:
les dels altres. Ella mira.

Les cordes premen molt fort.
Ja fa anys, ella era jove,
el seu menut no era
un nadó com tots.

Els seus ulls entelats,
ahir molls, freds o roents
miren fora,
perquè, a dins, les parets
són grises, de glaç...

L'infant d'adés ara en té cinquanta
i també mira, però no sap,
no sap que mira.
El món l'espanta.

Ella, al carrer, busca somriures
ell els defuig.
Arrossega la mirada amb ulls foscos,
amagats.
A voltes, la seva cara és l'esquena.

Li agrada mirar
però no vol ser vist.
Fuig.

A ell els afalacs l'enutgen,
el violenten.
D'un rampell es treu la roba,
una i una altra vegada.
Com la serp escup la pell,
ell escup el món.
Aquest món que li és gran,
que ell no entén.

Ella, cansada, amb amor,
el va abillant amb inaudita
comprensió.
Ell és un nen,
el nen etern
vol ignorar el dolor.

La casa plora l'absència:
El brogit de la mainada
d'aquesta mare.
Temps ha, eren una família.
Els anys han escrit la soledat.
Enyorada presència.

Els fills dels fills
són de plomes
de pardal nou nat,
de pa d'àngel.
Que no s'apropin...
a l'home infant!!
Hi ha perill,
qui sap...

Ningú no ha explicat
a aquesta jovenalla
que ell no fa por,
que s'alimenta d'amor
com ho fan les plantes
de l'aire i el sol.

Així la casa resta buida,
petit el seu univers.
Mare i fill,
inseparables com la sorra
i el mar,
guaiten les persones
que sense rostre
arrosseguen la vida
per la vorera contrària a la seva.

I plegats observen:
La lleugera bicicleta,
el nen amb patinet,
el pare amb el vailet a l'esquena,
les tisores de l'esmolet
i la moto, que el silenci esquerda.

Els vianants, en passar, veiem els seus rostres
congelats.
Ens fan perdre un xic l'equilibri.

Només podem seguir
amb la nostra suposada felicitat
si esvaïm la boira,
pretextem un deliri
i ens arronsem d'espatlles.

Carmina, març del 2019

ESCOLTA-HO AQUÍ

RECITAL VIRTUAL DE GENER. Joan Margarit .2

 

QUIROMÀNCIA

 

Vivim al fons, tu de les meves mans,

jo de les teves,

amb la mateixa desolació

i les ferides fosques que ens hem fet

amb les mateixes armes.

No cal buscar el passat:   prou avorrida

és ja la vida, i desolada,  i bruta,

per afegir-hi la melancolia.

A vegades necessita

una sortida com el  suïcidi,

un amor impossible o la ruïna.

Així s’arriba als imprecisos límits

de l’edat de la boira on, a la vista,

no hi ha cap costa.

Només queda la línia confusa

de l’illa del tresor.

Llunyana i falsa, l’he buscat,

i demano que em sigui concedit,

en la llum de tardor de la ciutat,

de contemplar-la, encara, una vegada.

 

(Els motius del llop)

Rapsoda: Pep Pol

SER VIEJO

 

Entre las sombras de los gallos
y los perros de patios y corrales
de Sanaüja, se abre un agujero
que se llena con tiempo perdido y lluvia sucia
cuando los niños van hacia la muerte.
Ser viejo es una especie de posguerra.
Sentados a la mesa en la cocina,
limpiando las lentejas
en los anocheceres de brasero,
veo a los que me amaron.
Tan pobres que al final de aquella guerra
tuvieron que vender el miserable
viñedo y aquel frío caserón.
Ser viejo es que la guerra ha terminado.
Es saber dónde están los refugios, hoy inútiles.

 

(Casa de misericordia)

Rapsoda: Encarna Jiménez

CALMA

 

No em costa imaginar que ella ha tornat

com la lluna en la nit.

És un conte infantil. Les fulles grogues

són les paraules que el novembre diu

fins a formar un til·ler que s’il·lumina

entre el verd fosc dels altres arbres.

És la nostra nit clara de tardor

amb la lluna en el conte d’aquest arbre.

Canto la fulla encesa d’or nocturn.

L’última fulla, un testimoni d’ella

en la branca més alta del til·ler.

 

(Misteriosament feliç)

Rapsoda: Carmina Ferreres

GENT A LA PLATJA

 

La dona aparca el cotxe a un carrer vora la sorra.
Baixa i, a poc a poc, treu i desplega
la cadira de rodes. Després, agafa el noi,
l’asseu i li col·loca bé les cames.
S’aparta uns quants cabells que li van a la cara,
i, sentint com li oneja la faldilla,
va empenyent la cadira cap al mar.
Entra a la platja pels taulons de fusta,
però els taulons s’aturen a uns quants metres de l’aigua.
A prop, el socorrista mira el mar.
La dona aixeca el noi: l’agafa
per sota els braços i, d’esquena a l’aigua,
camina arrossegant-lo mentre els peus
van deixant dos solcs tristos en la sorra.
L’ha dut fins a on arriben les onades,
l’ha deixat a la sorra i torna enrere
a buscar el para-sol i la cadira.

Els últims metres. Sempre falten
els maleïts, terribles últims metres.
Són aquests els que et trencaran el cor.
No hi ha amor en la sorra. Ni en el sol.
Ni en els taulons de fusta, ni en els ulls
del socorrista, ni en el mar. L’amor
són aquests últims metres. La seva soledat.

 

(Es perd el senyal)

Rapsoda: Antonio Bizarro

Mireu i escolteu-ho en YouTube: Joan Margarit