DIA MUNDIAL DE LA POESIA, 2026. Blai Bonet, poemes.

 

FOC D’OCELL

La llibertat és una cantata a la llibertat.

Si es creu, o mana creure que és més que un cant,

és perquè tan sols no és un càntic.

La llibertat també ha de ser una cançó de poble.

La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors.

 

Qui cala foc a l’ocell del desig és el misteri.

El misteri de l’amor és el temps,

com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant,

perquè l’amor fet i la llibertat són el mateix càntic.

 

El plaer de l’amor fet és una cantata a l’amor.

No és l’amor. La llibertat és just un himne a la llibertat.

No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què?

Tu voldries ser lliure, però que no et passés res,

i res és massa poc, talment com tot són massa coses...

 

                          Poesia completa, 2014 (Cant de l’arc, 1979)

ASCENSIÓ DE LA TERRA

La melodia cega
i esclava de la soca.
La verdor per la línia.
La terra creix i sona.

Quina escala secreta
Té la terra en la soca!
Oh, voluntat d'altura!
La terra cap a glòria!

Destí de la verdor
i de la rel esclava:
Resumir en la mort
totes les hores clares.

Valentia en la llum
en el cim de la flama.
És la darrera treta!
Primavera incendiada.

         Cant espiritual, 1953

CANÇONS

    I

Des dels ginjoler parlava.
Em mataven les paraules 
i el ginjoler ginjolava.

Amic, collim silencis.
Que la cadira d’amor,
que el meu ginjoler no sàpiga
que m’espera l’aigua dormida,
amb una camisa fresca
de mirades de sàlvia.

    II

La pena llarga del riu:
No poder mirar enrera,
el brollador primitiu

Saber que la mar l’espera;
i no el fa córrer la mar
sinó aquella aigua primera.

Tan fresc és como la font era.
No és vell el riu si ha arribat.
És l’infant que ve cansat
d’abeurar joncs de ribera.

    III

Si et recordava la mar,
blavejaven les olives
dins el teu oliverar.

La llum del mar te cridava.
i un ganivet d’ala freda
dins l’aigua morta brillava.

Al fons de l’aigua dormida
hi lluïa una moneda
amb el teu perfil, ma vida.

Claror d’aquesta font freda!
Oliverar de la mar!
Font de la trista moneda!

    IV
        Homenatge a R. A.

Si el tamarell és tot verd                              
i per la soca té sal,
digau que és la mar sembrada
la veu del tomarinar.

Si plora per colorins
de peixos i de coral,
digau que és la mar sembrada
la veu del tomarinar.

Si en rames la sal torna alta
i el color torna salat,
digau que és la mar sembrada la veu del tomarinar.       

    V
        En memòria de García Lorca

Ballarí, ballador
si la mar sota una murtra
posava el cap dins les mans,
¿què faries, ballarí?
-Colliria llavors seques 
i a dins una botela
les faria sonar.

I si sentissis l’aurora
que va i ve per un palau,
¿què faries, ballarí?
-Colliria flors de plàtan
i pensaria en el cant d’una nau.

I si un dia no ballava
l’aigua dins les teves mans
¿què faries, ballarí?
-Encendria el meu llit
i deixaria els meus peus
a vorera de mar.
  

                Cant espiritual, 1953

DRETS DAVANT LA PORTA

Pitjà el botó esgrogueït del timbre.
Al replà hi havia un callament,
temorec com de greu cosa invisible
en una mena de pietat, no.
No era això. Al silenci del replà,
s'hi sentien, entorn meu i de qui m'hi era
la colla i companyia, unes primes
ombres d'això que anomenem "tendror".
Trigaven a obrir la porta alta,
de llenyam vermell, fosc i enfitat
pel verrim vell, gomós, de les boirades
del port, que era a tocar. Posà una mà,
sense dir res, damunt la meva esquena.
Un espatlló em va estrènyer, allò
de donar-me entenent que coneixia
la casa, la patrona, molts clients.
Sota la pell vaig jo pensar i sentir
que la tendror era un fenomen fondo,
real, originari: aconseguia
que un home es pogués sentir petit
davant l'altra persona i el menava
a agrair sense els llavis que l'Altre
el tractés com a un ésser petit,
perquè la luxúria és la cara contrària de la tendror.

MARINER ABSENT

Pensa en els meus muscles, teus,
entre els romanins del mar,
quan passis entre el bellveure
i l'aufabeguera del corral.

Per escales de sospirs
m'invadeix tota la sal.
Pensa-hi sempre,
quan passis entre el bellveure
i l'aufabeguera del corral.

A la nit crem romaní
per tu i el llit nuvial.
Beu-te l'aire,
quan passis entre el bellveure
i l'aufabeguera del corral.

            Entre el coral i l'espiga, 1952

LA PARAULA

Basta dir una paraula:
“pinotell” o “baladre”,
i el món sona més clar
que en claretats de rama.
Quina claror rentada
té el món a dins la boca!

Quina tremolor antiga
oir “ginjoler”, i sentir
la lluminosa distància
entre el color d’una branca
i el seu nom que en mi sona!

La paraula és el món
que surt ungit de la fonda
aurora constant de Déu
dins nosaltres, amants pal.lids.

I som canyes humanes
que sona Déu, sonant-les,
quan parlam. Canyes fràgils,
però plenes de música.

 

                Cant espiritual, 1953

ELS MOTS SÓN EL PAISATGE DESPRÉS DE LA BATALLA

 

“Una veu plena de nius”

2026 Any Blai Bonet

Centenari del naixement de l’escriptor

 

[...]

Però un dia, sortí molt —molt!—, de sol,

i em pujaren pel coll eixes paraules:

«Estrella», «ala», «llimonera», «sal»,

«núvol», «fill», «mare», «rosa», «frescor», «aigua».

Oh veu!, oh càntic!

En mossegar-me, Déu deixà saliva

dins la nafra i frescor del seu gran llavi.

I la saliva m’inundà la sang.

I em va néixer una veu plena de nius.

I l’amor em tornà del tamany de la presència de Déu.

I la set em tornà del tamany de la presència de Déu.

I les fonts continuaren el seu broll

del tamany d’un colom.

L’amor, la set, em creixen

alts, alts, com a migdies,

i conserven la ràbia com a pals de sivina.

[...]

                    Fragment del poema Soledat oberta

                                Entre el coral i l'espiga, 1952)   

BLAI BONET

(1926-1997)