Un cos petit com
un esquitx.
Cèl·lules frenètiques
rasquen la crosta del món.
Però per badar les escletlles
cal força,
vigor.
Tots, tots,
molts
pouarem plegats
per cercar
força,
aliment...
Cal la multiplicació dels elements
cal veure com la vida creix
com les cel·les de la magrana
cada cop són més i més.
Les ganes de viure
cruixen dins la closca.
Gemecs i queixes
incompreses...
Llenguatge en letargia.
Reclam d'ajuda.
Ens mirem amb neguit
i aprenem
l'idioma mai escrit.
Pretenem que aquests sons tenen
predecessors,
Però aquest ésser
rasca
i xiscla fluixet
i ho fa com ell sap,
no com d'altres
d'abans ni després.
Ho fa amb la seva única veu
amb els recursos amagats
sota la seva única pell.
Nosaltres l'ajudem,
escatem per ell
la crosta del món,
perquè el volem
entre nosaltres.
Partícip de les nostres
cuites.
Comprenem la seva lluita
i el convidem
a que s'apropi a la nostra.
Les vides estiren vida.
Carmina, 2020
Este poema de Carmina Ferreres, es un canto a la vida y al misterio que esta vida encierra. La criatura que se acerca porque desea vivir entre nosotros, el deseo de toda una familia que le espera, unos brazos que se multiplican para ofrecerle un mundo de calor y de amor. El poema en realidad, es una melodía a la vida y al amor, a ese deseo de proteger a los que llegan indefensos. Carmina, pone música a cada palabra de ese idioma propio que tan bien sabe expresar.
ResponderEliminarEscuchar el poema y leerlo a la vez, me acerca más a la comprensión de cada verso.
Un bello poema, para esta mañana de sábado, aunque esté nublado.