CARMINA FERRERES: l'ànima dels records, els records de l'ànima

ALLÒ QUE AMAGA L'ÀNIMA

Castellterçol 

Sota les antigues bigues del sota sostre, mirant en la foscor el meu mirar, restava immòbil sobre la màrfega de crin recoberta pels dolços llençols de lli, perfumats amb la sentor de lavanda recollida una tarda qualsevol, per la tia, en els prats que circumdaven el castell. A ella li agradava acumular els brots en el davantal i posar-los a assecar en el sostre de l’angosta escala de cargol que menava a les golfes. Els meus pensaments, penjats com espesses cortines darrere el meus ulls, no eren dins la petita cambra, ni ajaçats en el antic bressol de fusta, eren en la ciutat somniada: en un Sabadell ric, amb gormandisses a l’abast a cor què vols, amb vestits sense pedaços, amb sabates de sola fina, no pas d’espart; amb botigues plenes de llaços de tots els colors; amb aigua d’olor, no pas esperit de vi amb herbes. Diuen, també, que els contes que m’explica el pare a l’ascó mentre ens escalfem en la llar de foc, es poden veure en figures sobre un gros llençol i que de darrere surt misteriosament la veu i tot. Crec que n’hi diuen cine . A vegades em costava agafar el son ja que entre el cric, cric dels corcs, la cançó dels grills, i el flaire de bosc que entrava per la badada finestreta, les meves idees creixien i cavalcaven muntades en blancs cavalls blancs, amb les crines al vent, pel descarat camí del raig de lluna que s’obria pas pel finestró. Eren idees que dansaven i m’eixamplaven el cor i feien que jo mateixa em sentís el genet que menava amb força les regnes. 

Hi havia un dia que jo apreuava més que cap altre: Sant Martí, perquè hi érem tots i fèiem la matança del porc, i encara que molt treballós, era una festa. Ningú hi anava al camp, hi eren els avis,els pares, ma germana, els oncles i els cosins. A casa érem molts. Ens emplenàvem de sang fins als colzes. Més tard arribaven els “amos”, convidats pels masovers (els meus avis), i acabada la feina, sortíem a l’era tots plegats , entremig del escateix de les gallines, abrigats de qualsevol manera, omplíem les panxes de botifarres , pernil i mossos de pa mal trencats. Amb alegria, es feien córrer els porrons com si cadascú se’ls volgués fer seus. Quan el sol anava baix els masovers, amb generositat de pagès, omplien els cabassos dels senyors . Jo pensava en aquelles botigues que m’havien dit que podria veure a Sabadell: rengleres de botifarres, ous en caixes a la seva mesura, pernils, i de tot, sense vessar sang ni anar a l’hort. La ciutat em cridava, mentre em mirava el jersei teixit per la iaia anys ha i repassava la bufanda estireganyada . 

Vàrem arribar a La de la Creu de Barberà. La meva primera visió va ser des del balcó: cotxes amunt i avall m’insinuaven les llargues distàncies i em deien que hi havia gent que anava de pressa i d’altra a poc a poc, un peu darrere l’altre. “De quins seria, jo?” Però molt aviat vaig veure clar, que a mi m’agradaven les bicicletes. No em resultaven estranyes, formaven part del paisatge de Castellterçol, el tiet hi passejava el seu somriure. 

La nit no era fosca i els estels amb prou feines es veien. El son es feia pas entre el brogit dels motors i la llum dels fanals, mentre jo somniava en tot allò que mai havia tingut perquè al castell res era meu, el poc que hi havia era de tots. 

Els taulells de les botiguetes que teníem a prop eren rancis: les botifarres jeien sobre marbre blanc, però no feien el goig dels feixos que teníem nosaltres penjats al rebost. La mare deia que més amunt, molt més amunt, hi havia les botigues importants. 

En arribar a ciutat, la mare ja tenia feina, “els amos” n’hi havien aconseguit en una fàbrica tèxtil , però al pare, ai, pobre pare!, no el volien enlloc, deien que era massa gran. Va ser llavors quan vaig començar a sentir parlar de diners. 

Un dissabte , amb la mare i ma germana vàrem anar amunt, cap al centre. Era veritat: per tot, hi havia botigues. No tenia ulls per tot el que em sorprenia . Em vaig enamorar d’un vestit vermell de collet blanc i unes sabates blanques amb sivelleta. La mare va dir-me, massa diners. Jo no volia ser la pageseta del castell de Castellterçol. Era tota una senyoreta, tan bonica podria arribar a ser... Però els somnis, no eren il·lusiones, eren impossibles. 

Mai m’havia fixat, mentre era al meu paradís, que estimava la foscor, i els espetecs del foc a terra, i els roncs dels senglars, i l’olor dels terrenys i la posta de sol i la lluna i recollir els ous del galliner i mullar-me les espardenyes per anar a recollir un enciam perlat la pluja. Mai ,mai, m’hi havia fixat. 

La mare anava escarrassada de casa a la fàbrica i de la fàbrica a casa, el pare assegut, amb la boina, els pantalons de pana i la pipa, era trist com un capvespre d’un gris dia d’hivern. 

Encara no havia anat a escola quatre dies que ja van deixar de fer-ne. Va començar la guerra i que difícil menjar a ciutat. A pagès tot era mes fàcil , almenys sempre tenies una patata. 

Avui mentre guaitava la llum que es filtrava pels finestrons m’he trobat somniant asseguda a la taula grossa de fusta. Érem una bona colla, rient i explicant acudits, a la cuina de Castellterçol. Menjàvem torrades refregades amb all. Érem feliços. 

CARMINA 

Novembre del 2017

 

Castell de Sant Miquel o de Castellterçol

Fotografia: Dolors Joan (tomada de Flickriver)