QUARANTENA
Sense fosses comunes ni el fum de les fogueres,
sense encens als salpassos, queda l’astorament
per l’absència de Déu en la vida diària.
La troca del cervell mesura les distàncies,
palpa l’aire més nítid, la fredor de la llum
i l’espant de la fosca, una altra transparència.
Allò que no té nom treu el cap per l’escletxa
que s’obre entre les hores, i un tel de pols molt fina
sura com un estor sobre totes les coses.
I en l’hora desolada dels mercats i les places,
de l’estàtica espera d’una bondat que curi,
voldríem que el demà esdevingués benigne.
Com un mirall fet miques, el neguit ens acara
amb nosaltres mateixos davant de tot allò
que havíem oblidat i el silenci que ens gronxa.
Posats a la balança el pes del que teníem
i el llast de la incertesa, ara només ens queda
l’esquerpa consciència de saber que això és viure.
Pres de Poetes sota pressió (maig, 2020)
La fi del Noucentisme
Encara crema amb flama imperceptible el foc
que cisellà les formes amb cura i delectança,
també amb contenció, que enllustrà les paraules
fins a fer-les brillar com mai des de l’edat
mitjana: verbs maragda, versos fins d’ametista
pinzellades al cor de paisatges nostrats.
que cisellà les formes amb cura i delectança,
també amb contenció, que enllustrà les paraules
fins a fer-les brillar com mai des de l’edat
mitjana: verbs maragda, versos fins d’ametista
pinzellades al cor de paisatges nostrats.
Com els amors perduts que un dia, amb desesper,
es troben a faltar i ja no hi som a temps,
la glòria del passat perdura dèbilment
en hàbits adquirits, ranera de paraules.
Els hereus dels hereus ignoren el llegat,
ignoren fins i tot que són hereus escampats.
es troben a faltar i ja no hi som a temps,
la glòria del passat perdura dèbilment
en hàbits adquirits, ranera de paraules.
Els hereus dels hereus ignoren el llegat,
ignoren fins i tot que són hereus escampats.
Un fil quasi invisible s’enlaira cap el cel
dels desitjos perduts. El caliu s’extingueix,
l’au fènix no reneix, el perdigó arrossega
les plomes carn endins. Supervivents, les obres
ens contemplen, perdudes claredat i mesura.
Ha arribat finalment la fi del noucentisme.
dels desitjos perduts. El caliu s’extingueix,
l’au fènix no reneix, el perdigó arrossega
les plomes carn endins. Supervivents, les obres
ens contemplen, perdudes claredat i mesura.
Ha arribat finalment la fi del noucentisme.
L’edat del coure (2008)
Marcel Riera (Badalona, 1956)
Marcel Riera ha construido en el primer poema, un relato muy exacto de lo que estamos viviendo. la experiencia que atesora como editor, traductor, amen de la política, que de experiencias no falta, nos ha plasmado una realidad verídica. Una realidad que esperamos superar muy pronto. También de esta situación surgen poemas muy bellos.
ResponderEliminarExquisitos poemas.
El interior de las personas es un cúmulo de sentimientos. Y afloran en diferentes estados emocionales, y en diferentes ocasiones.
ResponderEliminarCon Marcel coincidí en Figueirido (Pontevedra) en los meses de campamento militar, allá por el año 79. Estaba a punto de salir mi primer libro. Tuvimos destinos distintos y no volvimos a vernos. Supe, por la prensa, que se dedicaba a la política municipal. De que escribía poemas me enteré al ver su nombre en la lista de ganadores del Vila de Martorell del 2007. Probablmente no sepa nunca, pese a la cercanía, que he compartido sus versos.
ResponderEliminar