viernes, 20 de febrero de 2026

Dos poemas de Alta esquina del aire de Jesús Pico



PARA BRINDAR AL AIRE

 

Brindo por los nombres de las cosas

que las dotan de alma y de sustancia,

las idean, las crean y conforman

con manos de demiurgo o de alfarero

y lengua de poeta.

 

Brindo por la esperanza que asoma

con un rayo de luz en la mirada

entre nubes y ramas que se cruzan

y se mece, alta, desenfangada,

en la esquina del aire.

 

Brindo por los hombres y mujeres

que son igual a mí, aunque distintos,

que ríen y que viven la mañana,

que lloran con las nubes y se acuestan

en jergones de sueños.

 

Brindo por vivir junto a vosotros

a la orilla de un río de palabras,

mientras dibuja el aire

alas y aleros en las duras

esquinas que conforman el cielo.





ALTA ESQUINA DEL AIRE

 

Alta la campana, el humo alto, la palabra.

Abierta al cielo, la tronera sobre la casa.

 

Por donde viene el río, la montaña alta.

Alto el ciprés que el camino marca.

 

De tan profunda, la noche alta,

alto el deseo bajo la sábana.

 

Alta es la vida, el vuelo alto

y la esquina del aire que no alcanzo.

 

En la llanura el hombre desolado

y la muerte a ras de tierra, ¡tan a mano!

Alta esquina del aire (Parnass Edicions), nuevo libro de nuestro compañero Jesús Pico Rebollo, estará en las librerías el próximo mes de marzo.


martes, 10 de febrero de 2026

Tres poemes de Feliu Formosa

 


Tot allò que diem
ha estat dit per un altre.
Ho sabíem de sempre.
A cada pas que fem,
se'ns oblida l'ofici
i cada vers ens sobta,
tot i tenir-lo dintre.
El secret és saber-ho,
talment com quan sentim
des de llocs oposats
el galop dels cavalls
per les rieres seques.
Aleshores cal prémer
(dins la vall plena d'ecos)
el llibre ben obert
contra la pana: un llamp
es clavà al cor cremat
del vidre ..., confirmem.

(De Llibre de les meditacions, 1973)


Faràs dos trucs i t’obriré la porta
i no em sabré avenir que siguis tu.
Et faré entrar al meu pis, que desconeixes
i que només és fet per subsistir-hi.
Però m’hi trobaràs, qui sap per quin
designi inescrutable. Així que et fiquis
al menjador, veuràs el teu retrat
i els nostres llibres. Sonarà el nocturn.
Fullejaràs potser Virginia Woolf.
Vindré darrere teu amb el desig
de sentir els teus cabells damunt la galta.
Amb tota la tendresa, et faré asseure
en un dels vells seients que compartíem
(durant els últims temps hi estudiaves
el llarg monòleg d’una dona sola
que tu no vas ser mai). Al teu davant,
espiaré els teus ulls, el dolç somriure
dels teus llavis amables, mig oberts,
i tot acabarà en una abraçada
que serà la primera. No hi haurà
ni passat ni futur. Tot serà lògic.
I aquest poema mai no haurà existit.

(Del Cançoner, 1976)

MEDITACIÓ ÚLTIMA

Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un poema
que no pot ser acomplert. Sóc amic de la idea perduda,
de l'inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m'ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l'enyorança de l'adolescent
que vaig ser quan encara de Mozart ben poc sabia,
sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema.
És difícil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on va cultivar-se aquest gest de la mà
que acarona la pedra esclafada, la terra dels avis,
tot sabent que els desig d'imitar-lo amb paraules ritmades
no seria complert. Sóc amic de la tarda d'hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels meus límits.
Sóc amic de la tarda d'hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no té fi.

(De Llibre de les meditacions, 1973)


domingo, 8 de febrero de 2026

ARAÑANDO AL CIELO, Gracia Espino

 


En esos atardeceres de sangre,

estruendo y gritos de naturaleza,

ojos enjutos y el alma nadando,

huelen tus besos como huele el trigo

fresco recién cortado

aguijoneando en el sentimiento

ya con nuevas fuerzas.

Cántame que se me enturbien los ojos,

que me hablen sin palabras

para reverdecer esta pradera

y consolar al cielo.

Píntame con esa boca sonriente

un cielo enamorado

con grande fondo de carne morada

que grite en mi ventana.

En esos atardeceres calidos

toca mi cabellera

arropada con pliegues de los vientos

que  siempre se ve envuelta.

Cortinas de agua caen alegremente

del cielo, de tu boca,

de esos tus besos de suave armonía

con sabor de flores silvestres

                                                                  Gracia Espino

DIA MUNDIAL DE LA POESIA, 2026. Blai Bonet, poemes.

  FOC D’OCELL La llibertat és una cantata a la llibertat. Si es creu, o mana creure que és més que un cant, és perquè tan sols no és ...