El camí poètic de la llum: CARMINA FERRERES

EL FAR  

En la cambra obscura, jo i tan sols una dolça presència sense paraules. En aquest moment, per a mi, quasi una absència. Els meus pensaments divaguen sense destorb acompanyats pels gemecs del foc, els ruflets del vent i el xiuxiueig de la fina i persistent pluja. A fora és fosc i allà enllà, la força amatent de la llum del far. La veig insolent i segura, com sempre. M’esgarrifa sa imponderable força, sa impertinent i freda indiferència. No hi fa res que plogui, que sigui negra nit, bufi la maleïda tramuntana o la lluna plena s’emmiralli en el llit del mar. El far no perd el ritme, no s’immuta...Talment diria que té sempre el mateix demble, que no s’emmurria mai. Encara que tampoc sé veure’l content. Ell, el far, té la força que tots desitjaríem trobar quan estenem la mà per cercar un amic. M’emociona pensar com entoma l’aigua i deixant anar la imaginació, el puc veure despentinat, amb els ulls tancats, tot serrant amb fermesa les dents. Sovint, la seva llum queda rere les ones, però jo sé que hi és, que sa fortalesa no es deixa sotmetre. M’allunyo de la finestra i sense voler, mentre contemplo dibuixada en el vidres l’empremta del meu alè, sento la força de la companyia i dono valor al silenci compartit.

Ja de matí, i sense poder evitar-ho em sorprèn la discreció del far en mig de la calma del mar, torna a ser aquest amic, que ara, no amb força, però sí amb constància espera sense fer soroll, ni esperar res a canvi.

Carmina Ferreres