UN NOU DIA
Cel blau,
aire al rostre,
el pit s’eixampla,
el dia ens plau.
Llavors al vent.
Per alguns, nosa,
coïssor als ulls.
Pel
jove pare,
fill per banda,
missatge esperançador
de nous fruits.
En els ulls espurnejants
I tendres dels infants:
Coïssor sense raó.
Pare...
Cel blau,
aire al rostre,
el pit s’eixampla.
El dia ens plau.
Bassals nous
d’aigua freda.
Empremta que ens ha volgut deixar la nit,
esquitxoteig de pardals.
mullant el terra.
Minúsculs ruixims,
perles suspeses al vol.
Comunió d’aigua i llum.
Sentiments sublims.
I escoltem:
Bon dia! (amb calidesa)
Bon dia!
Avui anem tard...!
Ei, feia temps que no ens veiem..
Estàs millor?
Tot això amb dolç esguard
I també:
Posa’m un croissant,
amb molta xocolata...
O un brioix..
No sé...
Tots dos , si us plau!
Tot quasi
del carrer estant.
Optimisme matiner,
creuaments de mots,
creuaments de vides.
Rialles als rostres.
Tot per fer.
I encara,
cel blau,
aire al rostre,
el pit s’eixampla,
el dia ens plau.
Ous esclafats,
visió depriment.
Pintura abocada.
Potser, ous i pintura escopits.
Façanes brutes.
Queixa evident.
Malviure present.
I amb tot,
el cel és blau,
el pit s’eixampla,
la vida ens plau...
Però,
al cor l’aflicció
rau.
A la plaça,
olor de pa tendre.
Encara,
rosada en les flors.
Alegres crits d’infants,
empentes enjogassades de joves.
De lluny,
s’intueixen plors.
I els plàtans, de braços oberts
miren el cel,
i, mentre escampen llavors d’or
aguaiten velles antenes.
Ells, tant verds
El noi dels diaris,
mànigues arromangades,
és dempeus abans de l’alba,
i els seus diaris, anuncien la nit,
la nit de les coses,
de la vida.
Però ell somriu
perquè creu en la verdor
de les plantes,
de futurs jardins.
Allà, enllà,
el xaval, menut jardiner,
amb la seva mà
es mostra feliç,
Feliç i agraït.
I això,
això...
es així cada dia.
Mica més,
mica menys
Jo en dono fe.
I no m’oblido, no
ni dels ous esclafats
ni de la nit de les noticies...
ni de la del món.
Ni dels destins arruïnats.
Però el cel és blau.
Aire al rostre,
el pit s’eixampla,
la vida ens plau
I no mirem allà
on la desgràcia rau.
Ho provem.
Carmina.
Agost 2019
.webp)
Un retrato donde se mezcla el azul del cielo, el verdor de las plantas que ahora todos deseamos ver. La ilusión en unos ojos que piensan en futuro. Lo demás, ya lo miraremos otro día, cuando la incertidumbre sea solo un recuerdo.
ResponderEliminarhoy, solo veo la belleza de un poema que me hace releerlo y extasiarme de su melodía.
He de decir, que las palabras de Carmina, sin ser verso, contienen siempre una música que acaricia los oídos. Conocerte, ha sido un placer.
Gracias.