Aquella àvia, amb
els cabells platejats
que sempre els portava
brillants com un mirall,
ben recollits i ben lligats.
Cada dia s’aixecava
ben d’hora. Cosa que
no l’importava gens ni mica.
Solia vestir amb
els seus vestits grisencs
amb uns tons florejats
que els portava
molt ben elegants.
Era la manera de vestir
de la seva época
perquè entonava
amb la seva bellesa.
Una persona que estimava
i es deixava estimar.
Quan anaves a veure-la,
sempre atenta estava.
Els seus ulls ho deien tot.
Amb la bondat que tenia.
i la seva senzillesa, sobretot.
En cada moment del dia,
era portadora de carinyo i amor.
Mai deia una paraula
més alta que l’altra.
No savia llegir ni escriure.
De petita, no havia anat
mai a escola,
perquè havia de fer
les tasques de l’horta.
Ens va deixar amb
una edat avançada
I molts li vem plorar…
A aquella àvia
que mai la podrem oblidar.
Joan Torrijos
No hay comentarios:
Publicar un comentario