Una rosa ha florit a casa meva
i jo ni tan sols me n’havia adonat…
Pètals de vellut en quan el sol es lleva
s’obren a son llarg bes d’enamorat.
Flor que et saps bonicai gran perfum emanes,
s’hi brinda la natura regals tan preuats,
per què distrets sempre en tasques mundanes
ja a tu no girem nostres ulls admirats?
Quantes flors com ella resten oblidades?
Quantes meravelles hem deixat passar?
A la vida breu han estat donades
i endutes pel temps sense replicar.
Recerco anys enrera per evocar dades,
joiosos moments d’infantil caminar.
Amb fets i anècdotes gairebé oblidades
i amigues que mai no he pogut retrobar.
Tota la mainada sortint de l’escola,
de flors boscanes creaven un ram.
Entre crits, rialles i xerinola,
unides talment per un sol lligam.
Cada Maig aspirava quantitat de flaires
amb arbres majestuosos i magnífics colors.
A res no era aliena i palpava en l’aire
l’excelsa natura escampant tresors.
No tenia cap pressa i comparava aromes,
d’assutzenes, lliris i roses feia un pom variat,
i fou l’àvia un dia qui, entre jocs i bromes,
el nom de cadascuna m’havia ensenyat.
Estampa floral inicià nostres vides.
Disfrutant d’un oci que ara és irreal.
Ahir era posible esfullar margarides.
Avui, quan mirem, són totes marcides;
pendents del rellotge: sols d’ell fem cabal.
Imma Solà
No hay comentarios:
Publicar un comentario