CARMINA FERRERES: Vent, mans, art.

ÉS ALLÀ

Admirades,

meravelloses,

reconegudes, mans de mestre.

D’altres mans, potser cremades,

d’altres ulls,

d’altres consciències,

lluny de tu,

de ben segur,

ara resten en l’oblit.

Art al teu servei

Sento vibrar el meu ésser.

Sento les òrbites dels meus ulls sortir de mi...

I amb tu,

ressegueixen amb delit,

allò que el teu art

va engendrar.

Les teves mans,

els meus ulls,

tot el meu jo:

unió intemporal,

perduda en l’espai.

Ànimes desconegudes...

Comunió de bellesa.

Font d’art incessant

que has brollat

per assedegar,

potser,

ínfims éssers

llunyans en el temps,

propers en l’esperit.

Palpo l’obra conclusa,

ofrena a la natura

que amb humilitat

espera...

Que esperarà eternament.

Ella rep l’aigua com gotes de color.

Matèria mutant,

art fet dia rere dia,

perquè aquesta va ser la teva voluntat.

I ara,

mentre esguardem el teu legat,

som xuclats vers l’infinit

amb tu.

  

No puc,

no et puc deturar deliri pretensiós.

Incontrolables ànsies de plasmar:

allò,

allò que veig,

allò que sento,

allò, que tu,

llunyà home de l’art,

has ofrenat a l’univers.

A mi!

Mentre la presència m’esborrona,

observo l’absència,

brutal absència:

pols de pedra,

ferralla,

que altruistament han donat

el valor del no ser.

Escodrinyadors,

els meus ulls ressegueixen

el precís límit,

entre la presència i l’absència.

Potser...

bellesa del que ja no hi és.

Espais lliurats al vent.

Vials de llum

que com llanternes,

vetlleu el pas del temps.

Em costa tant no saber...

T’he trobat, més no et cercava.

Gaudeixo i sofreixo a l’hora,

amb la lassitud de la ignorància.

Realitat feta meva

que esbessa quelcom dins meu.

                                                     Guaitant CHILLIDA.    

                                                                                                       Carmina Ferreres.